Carles Lindín - Introducció a la literatura digital
CSS Drop Down Menu by PureCSSMenu.com
   
 

Intertextualitat

Ens interessa la intertextualitat perquè és una mena de precedent analògic de l’hipertext i també posa en solfa el concepte d’autoria i el procés de creació de significat per part del lector.

En sentit ampli podem definir la intertextualitat com la relació existent entre un text i altres que el precedeixen. Però aquesta aproximació intuïtiva, i real, ens ha de deixar pas a saber d’on prové el terme, quines implicacions té i quines diverses lectures se’n pot fer.

El concepte d’intertextualitat és tractat des de dos vessants principals:

a) Des de la crítica literària, en sentit estricte, es pren el terme intertextualitat com a estudi de les relacions entre els textos, les afinitats creatives, simbòliques, culturals... Les relacions de cites, al·lusions, la imitació, el plagi… entre autors seria una relació intertextual.

b) Des de l’òptica més políticosocial, el terme intertextual tractaria de les relacions obertes i en xarxa entre diverses disciplines que posen en relació el text verbal amb la societat que els genera. I aquí podem encabir-hi aproximacions semiòtiques, històriques, sociològiques, psicològiques…

El terme inertextualitat va ser encunyat per la lingüista búlgara Julia Kristeva el 1967, en la ressenya sobre l’obra de Bajtin Rabelais and his Work i Problems of Dostoevsky’s Poetics que, sota el títol “Bakhtine, le mot, le dialogue et le roman”, es va publicar en la revista Critique. El formalista Bajtin establia la diferència entre dos tipus de discurs literari, el monològic i el dialògic (que culminarà amb la novel·la moderna). El monològic tractaria el llenguatge en la seva dimensió individual i social de forma separada (seguint la diferència de Saussure entre parole i language). El discurs dialògic posaria en contacte l’individu amb la societat, perquè la consciència individual necessita de la col·lectiva.

Com diu Susana Omega:

“Aunque cada hablante tienda a hacer un uso relativament libre del lenguaje común, sin embargo, la libertad del individuo estará siempre condicionada por las reglas básicas del lenguaje como código que garantizan su comunicabilidad y por la situación espacio-temporal y histórico-social en la que se encuentra. Estos tres polos, el individual, el discursivo y el ideológico, establecen un complejo diálogo a diferentes niveles de abstracción que Bajtín denomina ‘heteroglosia’.
Bajtín define heteroglosia como forma de concebir el mundo como una masa bullente de lenguajes simultáneos, cada uno con sus propios distintivos formales, que compiten por manifestarse individualmente. Este es el sentido que Julia Kristeva da al término “Intertextualidad””.
P. 21

A grans trets, des de la intertextualitat es defensa que un text no existeix com a entitat autònoma independent, tal com defensava el formalisme més extremat.

Hauríem d’entendre la intertextualitat com una xarxa complexa de referents que es produeix tant en la ment de l’autor com en la del lector. Uns elements associatius que poden ser compartits per tots dos, però que sovint es disparen de forma individual, de manera que el significat del text depèn de cada lector. Encara més, depèn de cada lectura de cada lector concret.

Seguint en el mart teòric, continuem un moment en la relació entre l’autor, el lector i la intertextualitat. Bajtin proposa la definició del “jo” com un combat de forces entre l’un mateix i l’altre, en aquesta realitat i coneixement a dues bandes entre el que creiem ser i l’alteritat és que existiria una creació en evolució del que entenem com a “jo”, que deixaria de ser un element unívoc. Ens situem fora de les coordenades del romanticisme basat en els valors de la individualitat i la llibertat. Per a Bajtin la individualitat no existeix si no és en relació amb l’alteritat. De la mateixa manera que només podem definir el terme ‘ric’ en oposició/contrast amb ‘pobre’. La pròpia existència es definiria en relació amb l’existència dels altres.

Aquest concepte el prendrà Roland Barthes per adaptar-lo al fet literari i reivindicarà la mort de l’autor (“The Death of the Author”, 1977), que quedaria relegat a una entitat fragmentada.

Si hem caminat fins aquí era per veure com la desaparició de l’entitat de l’autor en el sentit habitual no és un invent de les textualitats electròniques. Ja es considerava que l’obra no era un tot tancat, sinó que estava en relació amb elements externs. Si l’obra literària realment existeix és en el moment de lectura, i és en aquest instant que s’activen les relacions intertextuals, les que el lector realitza entre el text i el seu context social i històric, el nivell socioeconòmic, les lectures anteriors, fílies i fòbies… I l’obra pren significat. La figura de l’autor en tant que únic constructor de significat desapareix.

La mort de l’autor té data? Potser no. Fixem-nos en Nietzsche. L’alemany havia difós la nova de la mort de Déu, però aquesta notícia no s’havia d’interpretar com la mort després de l’existència; per a Nietzsche Déu mai no havia existit. Potser amb el concepte d’autoria ocorre alguna cosa semblant. Es podria considerar que l’autor mai no hauria existit com a entitat unívoca, ja que sempre hauria estat envoltada de la intertextualitat.

Com a mostra de la varietat del fenomen de la intertextualitat és il·lustativa la tipologia que Gérard Genette estableix (a Palimsestes) del que defineix com a transtextualitats (defuig les relacions entre el text i la realitat extratextual):

- Intertextualitat: “Relación de copresencia entre dos o más textos, es decir, [...] la presencia efectiva de un texto en otro.” (P.10 ) Pot presentar tres formes: la cita, el plagi i l’al·lusió.

- Paratextualitat: és “la relación, generalmente menos explícita y más distante, que, en el todo formado por una obra literaria, el texto propiamente dicho mantiene con lo que sólo podemos nombrar como su paratexto: título, subtítulo, intertítulos, prefacios, epílogos, advertencias, prólogos, etc.; notas al margen, a pie de página, finales; epígrafes; ilustraciones; fajas, sobrecubierta, y muchos otros tipos de señales accesorias, autógrafas o alógrafas, que procuran un entorno (variable) al texto y a veces un comentario oficial u oficioso del que el lector más purista y menos tendente a la erudición externa no siempre puede disponer tan fácilmente como lo desearía y lo pretende”.
P. 11-12

- Metatexualitat: és “la relación –generalmente denominada “comentario”–que une un texto a otro texto que habla de él sin citarlo (convocarlo), e incluso, en el límite, sin nombrarlo”.
P. 13

- Hipertextualitat: és la transtextualitat a què Gennette atorga major importància, sobre la qual parlarà en tots els Palimpsestos. La defineix com la relació que uneix un text B (hipertext) a un text A anterior (hipotext), no com a comentari sinó com a transformació o imitació.

- Arxitextualitat: és la classificació del text de l’obra que apareix (és optatiu) sota les formes genèriques de: novel·la, relat, conte, poesia, assaig... És la forma que el text té de dir a quina taxonomia pertany: són una novel·la, un poema... Ex.: La novel·la de les ànimes, de Jordi Cussà; Maya. Novel·la sobre la història de l’univers, de Jostein Gaarder.

Però cal no refiar-se de les aparences. Que un títol inclogui una classificació no vol dir que s’ajusti a la realitat; posem per cas La gran novel·la sobre Barcelona, de Sergi Pàmies, que es tracta d’un recull de contes.