Carles Lindín - Introducció a la literatura digital
CSS Drop Down Menu by PureCSSMenu.com
   
 

Història de l’hipertext

Vannevar Bush és el veritable inventor del concepte 'hipertext', que va exposar en l’article As We May Think, publicat en la revista Atlantic Monthly (1945). [en castellà: Cómo podríamos pensar]

Havia pensat una màquina, denominada memex (de memory extended) que podia emmagatzemar tota mena de dades (llibres, enregistraments, comunicacions), i permetia que la informació es consultés de forma no lineal, a través d’associacions entre els documents. Era una eina per millorar la gestió de la informació.

Però poc després (1965) va ser Ted Nelson qui va encunyar el mot ‘hipertext’ (1r ús). Nelson, a més, desenvolupa el projecte Xanadú, un projecte hipertextual que aspira a contenir tots els documents del món. Hi continua treballant tot i que l’aparició massiva d’Internet va engolir el projecte. Però Nelson defèn que Xanadú proposa un sistema diferent del que ofereix la xarxa.

Tant Nelson com Bush s’apropen a l’hipertext des de l’àmbit de la gestió i l’organització de la informació. Des d’un punt de vista de catalogació de documentació.

Tot i els inicis infomàtics, els lingüistes anaven de costat de l’hipertext des del punt de vista teòric. Ambdues disciplines coincidien a apartar els antics preceptes de centre, marge, jerarquia i linealitat, i substituir-los per multilinealitat, nodes, nexes i xarxes.

Entre els lingüistes, serà Barthes qui esbossi una textualitat formada per blocs de paraules unides en multitud de trajectes com a ideal de textualitat:

“Dans ce texte idéal, les réseaux sont multiples et jouent entre eux, sans qu’aucun puisse coiffer les autres; ce texte est une galaxie de signifiants, non une structure de signifiés; il n’a pas plusieurs entrées dont aucune ne peut être à coup sûr déclarée a principale; les codes qu’il mobilise se profilent à perte de vue, ils sont indécidables (le sens n’y est jamais soumis à un principe de décision, sinon par coup de dés); de ce texte absolument pluriel, les systèmes de sens peuvent s’emparer, mais leur nombre n’est jamais clos, ayant pour mesure l’infini du langage.”
P. 12

Michael Foucault, a Archeology of Knowledge, afirma que les fronteres del llibre mai no acaben d’estar ben definides del tot, naveguem en un oceà de referències d’altres llibres, textos, frases...
I no ens oblidem de la intertextualitat, desenvolupada per Julia Kristeva i classificada per Gérard Génette.

La irrupció de l’hipertext al món literari es produeix el juny de 1992, quan el prestigiós autor Robert Coover publica The End of Books, article sobre l’hipertext, a The New York Times Review. I l’agost de l’any següent reincideix amb l’article Hyperfiction: Novels for the Computer, també publicat a The New York Times Review.

Finalment, l’entronament de l’hipertext en el món literari, a través de la crítica literària, arriba de la mà de George P. Landow el 1992 amb la publicació de Hypertext: The Convergence of Contemporary Critical Theory and Technology.

Hem vist com el concepte d’hipertext naixia lligat a l’àmbit de la documentació. De l’emmagatzematge i la gestió de la informació. Més endavant apareix l’interès per l’hipertext lligat a la lingüística i, de la mà de George P. Landow, arriba a posar-se en relació l’hipertext amb la teoria literària i amb la literatura.

Interessant:
María Jesús Lamarca: Historia del hipertexto