Carles Lindín - Introducció a la literatura digital
CSS Drop Down Menu by PureCSSMenu.com
   
 

Del text a l'hipertext

El camí del text a l’hipertext ha estat relativament ràpid. Després d’uns inicis teòrics i pràctics que mai no arribaven a l’usuari final, l’expansió vertiginosa de les eines informàtiques i de l’accés a Internet han difós la creació i el consum de materials hipertextuals.

En aquesta difusió hem de pensar tant en els ordinadors personals com en el programari. La combinació de tots dos elements, amb l’embranzida de la xarxa, ha creat una nova textualitat: la textualitat digital, que diferenciem de l’analògica.

En la textualitat analògica el producte final és el llibre. L’autor redacta el contingut (a mà, màquina d’escriure), que és enviat a una editorial, on es maqueta i s'imprimeix. Finalment el lector visita la llibreria, i amb la lectura el camí s’ha finit. És cert que gairebé tot el procés d’edició i impressió per part de l’editorial i la impremta està digitalitzat, però en el sentit que s’utilitzen eines electròniques que abarateixen costos o disminueixen terminis, però no aporten cap novetat, no modifiquen la textualitat analògica ni en creen una de nova. Els paradigmes d’autor i lector, així com la textualitat en si no es veuen modificades.

Quan parlàvem de la redacció per part de l’autor no hem citat l’ordinador personal conscientment. La seva utilització no modifica l’estatus de la textualitat, tot i que es podria analitzar si la generalització d’eines informàtiques per part dels autors ha modificat el tipus d’escriptura, d’estructura narrativa. Alguns decideixen no utilitzar-les precisament per no partir la “síndrome del copiar-pegar”, per tenir control total sobre el procés de creació i establir clarament diversos estadis de redacció i correcció de forma continuada. I d’altres les utilitzen, però com a màquina d’escriure. És a dir, redacten un text, el guarden al disc dur, l’imprimeixen, llegeixen i apunten correccions, introdueixen les esmenes en l’arxiu digital que, i això és molt important, salven com a document nou. Per tant, tenen voluntat de conservar els estadis de creació seguint el mètode tradicional però fent ús dels mitjans tecnològics que els són pràctics.

Davant aquesta realitat consolidada, sorgeix la textualitat digital, on se sacsegen els paradigmes d’autor, lector i text.

Pot semblar que la innovació tècnica és la “culpable” de la nova textualitat i de les seves característiques. I, en part, així és. No es tracta d’un fet nou; en la història de la cultura les diverses innovacions introduïdes han imposat canvis substancials. De la cultura oral es va passar a una cultura impresa, que en passar del papir al paper va generar la conservació de més textos (el cost del papir provocava la reutilització del material). I amb la impremta, d’una cultura dels escollits a una cultura de masses. El baix cost i el menor temps de producció oferia la possibilitat d’imprimir una nova tipologia d’obres no lligades a la voluntat del poder, triades per la voluntat de l’editor: el gust literari o l’augment de la caixa.

Interessant:
Joan Campàs: El nou paradigma de la hipertextualitat: reconfigurar l'autor, el lector i el text