D’altra banda, segons l’enquesta Hábitos de lectura y compra de libros en España 2011, els lectors en format digital (llibres, revistes, diaris, webs, blogs…) representen el 52,9 % de la població, però només el 6,8 % realitza lectures de llibres digitals (al semestre). Per tant, més de la meitat de la població llegeix en digital, però no llibres.

D’aquestes dades es pot concloure que a Espanya aumenta la producció (l’oferta) de llibres digitals, la meitat de la població llegeix formats digitals però només un sector reduït s’apropa al llibre digital.

Davant d’aquesta realitat, es poden plantejar diverses causes:

- Falta d’oferta. Tot i l’augment, els catàlegs digitals són inferiors als de paper.

- Problemes en l’adquisició del lector (com triar-lo, durabilitat…).

- Problemes en l’adquisició del llibre (com compra-lo, els DRM…).

L’oferta s’ampliarà amb el temps. Cal solventar el segon i el tercer punt, que es relacionen amb el desconeixement en l’ús i funcionament d’un nou mitjà. És per aixo que una bona solució seria la implantació de serveis de préstec de llibres digitals en les biblioteques públiques. D’aquesta manera augmentaria el coneixement sobre el lector i l’adquisició de llibres. Un servei que hauria d’anar acompanyat del préstec dels dispositius i de l’assessorament. De manera que des de les biblioteques públiques es dinfongués la diversa tipologia de literatura: ebooks, llibres enriquits, realitat augmentada, llibresApp… Un camí per crear públic i mercat editoral, especialment quan molt de públic no s’hi acosta per manca de facilitats.

Algunes iniciatives destacades de préstec de llibre digital són:

- 3M

- OverDrive

Estem massa acostumats a la novetat constant com a valor, defugint la qualitat, la perdurabilitat… és per això que fóra un bon exercici aturar-se a pensar en els llibres que fa uns mesos (o pocs anys) eren d’actualitat.

Ens trobarem amb dues realitats. D’una banda, la majoria de llibres de fireta que no arriben a la pubertat (i no parlem d’envellir amb dignitat) i, de l’altra, molts volums de qualitat, sovint traduccions, compilacions, estudis, reedicions… que passen desapercebuts entre el foc pirotècnic de la indústria.

I com recordar de què es parlava fa dies, fa mesos, fa pocs anys? Entre les moltes possibilitats en proposo dues:
- Suplement Cultura del diari Avui
Des d’octubre del 2006 fins al juny del 2010.

- Cent Llibres. catàleg del teu llibreter, catàleg de la lliberia Proa
Des del 2008 fins a l’actualitat. A tall d’exemple, aquí teniu el primer, corresponent a la tardor del 2008.

I axí donar una segona oportunitat a aquelles novetats, destriar el gra de la palla.

Es podrà proposar als estudiants que editin els textos digitals propis en l’idioma de l’aula de llengua i literatura utilitzant Booktype. Podran dur a terme, en grups reduïts, històries, glossaris de termes, textos enciclopèdics, poemes, etc. Per fer això, primer de tot, hauran de determinar quin text volen crear i obrir un document nou a Booktype. Posteriorment, tots els membres del grup podran participar en l’edició, intervenir tant en el resultat com en els aspecter ralcionats amb el disseny i la presentació.

El professor pot aconsellar els estudiants en es aspectes de caire tecnològic i artístic, així com supervisar la correcció dels textos.

Booktype, the open source publishing platform. from Sourcefabric on Vimeo.

FONT: Educared

Els MOOC es basen en la teoria del connectivisme i una pedagogia oberta, fonamentada en l’aprenentatge en xarxa. És caracteritzen pel fet que:

- L’accés al curs, a l’aprenentatge, a la docència i als continguts és obert.

- No s’utilitza una plataforma única, sinó que l’aprenentatge es distribueix en multitud d’espais alhora (blocs, wikis, Twitter…) i el coneixement es crea mitjançant la compartició de materials, opinions, debats… que són aportats per estudiants i professors. El coneixement es construeix en xarxa a mida que es produeix la participació.

Els MOCC es diferencien de les EVA (entorns virtuals d’aprenentatage), les aules virtuals tipus Moodle, en què el MOOC fa èmfasi en el mode d’aprenentage mentre que l’EVA fa referència a l’entorn, a una mena classe física trasllada a la xarxa.

Kelvin Thompson (2001), realitza una ràpida explicació de què són els Mood a: 7 Things You Should Know About MOOCs.

I També podeu veure aquests vídeos:

Altres:

Fini, A. (2009). The Technological Dimension of a Massive Open Online Course: The Case of the CCK08 Course Tools. IRRODL Vol. 10. No. 5.

Siemens, G. (2004). Una teoría para la Era Digital.

Els mètodes tradicionals (entrevistes, presentacions, anuncis…) prou els coneixem. Enguany destaca la proposta del Grup 62: el joc via Twitter “El final perfecte”.

Proposen que els participants escriguin el final d’un relat a partir d’un fragment de “Per si algú m’escolta”, de Pere Calders. El final del conte l’han d’escriure i enviar a través de Twitter, és a dir, amb una piulada (un text) d’un màxim de 140 caràcters, i el jurat en farà la selecció.

Aquesta proposta neutra és converetix en una bona eina de màrqueting viral quan ens hi apropem. L’editorial mostra l’inici del text de Calders mitjançant un vídeo on diversos autors en fan la lectura, els autors que Grup 62 vol promocionar per Sant Jordi.

Així mateix, el jurat estarà conformat per una selecció dels autors promocionats, que apareixen (a més del vídeo) amb la seva imatge personal al costat de la portada del llibre. La distribució visual de continguts resta clara. El joc és un embolcall on presentar els productes (altrament dits autors/llibres).

Especialment interessant és veure com una editorial en paper (essencialment en paper) fa un ús modern i actual de les eines de difusió social en línia. Com Twitter es converteix alhora en canal per participar en el concurs i en canal per difondre concurs i autors. Sense oblidar el Facebook corporatiu, que esdevé un espai de difusió de la proposta, una eina per anunciar-la i incentivar de forma enjogassada la participació.

I deia que la idea final és sobretot la venda de llibres en paper, en llibreria física, ja que els títols que promouen es troben a la venda en format e-book, però no s’hi enllacen. Podria semblar que una estratègia de màrqueting en línia hauria d’anar dirigida a públic-TIC i al consum en línia. Per tant mostra com ambdós espais (on/off line) interaccionen amb normalitat.

De manera que participar en “El final perfecte” o difondre’l es converteix en una eina de màrqueting.

Quina és la denominació correcta “literatura electrònica”, “literatura digital”…? Potser totes fan sentit i són sinònimes? O fan referència a tipologies de literatura diferent?

És cert, en el camp de la literatura impregnada de bits, un dels primers esculls que es pot trobar el nouvingut a aquesta tipologia de creació literària és el de la denominació. Han estat moltes (i segur que n’apareixeran més), tal com apuntava en la Introducció a la literatura digital.

Jill Walker Rettberg, professor de cultura digital en la University of Bergen, vincula el naixement del terme “electronic literature” al de l’Electronic Literature Organization. A The history of the term “electronic literature”,  Jill Walker Rettberg ofereix la gràfica de l’ús (de l’aparició) dels termes “hypertext fiction”, “electronic literature”, “digital literature”, “digital poetry” i “e-poetry” en llibres publicats entre el 1985 i el 2008, així com una visió històrica del sorgiment i evolució del concepe.

Segons l’objectiu docent i la metodologia del curs caldrà triar una estratègia i una metodologia adient.

En el vídeo següent, a més d’una explicació general de la diferència amdues metodologies d’aprenentatge, veureu els avantatges de cadascuna, com es realitza la comunicació…

Si ens preguntem “On comprar llibres?”, la resposta és clara: a la llibreria. I si ens preguntem “On comprar llibres electrònics?”; potser la resposta no és tan senzilla.

En l’àmbit del paper, el llibre l’edita una editorial, el ven una llibreria i el trànsit de l’editorial a la llibreria es realitza mitjançant la distribuïdora. Ara bé, en el llibre electrònic la diferència entre aquests tres actors (editorial-distribuïdora-llibreria) no és sòlida. En alguns casos les distribuïdores de llibres digitals també ofereixen serveis de digitalització.

Per exemple:

- Edi.cat, “una xarxa d’editors independents catalans fundada per Angle editorial, Bromera edicions i Cossetània edicions que han creat una aliança per la promoció conjunta dels seus catàlegs, impulsar nous projectes i promoure la innovació en el món editorial”, segons diuen. Us espai a internet on aquestes editorial ofereixen els seus llibres digitals de forma conjunta. Per tant, les editorials distribueixen els seus llibres i els venen directament al lector.

- 36L Books es crea com a distribuïdora editorial digital, tot i que en la cartera de serveix ofereix (a més de la distribució de continguts digitals proporcionats per editorials als punts de venda online), la conversió d’arxius i la col·laboració en el desenvolupament i gestió de punts de venta online. És a dir, a més de distribuïdora, és editora i ofereix serveis digitals per a la venda.

I molts d’altres, com Amazon que s’ha consolidat com a distribuïdora, llibreria i… editora.

L’evolució en el control de les activitats (i els modes) d’edició, distribució i venda conformaran la realitat del sector del llibre electrònic.

“El mon editorial es mou!!!”, sentin a tort i a dret, però, cap a on? Per saber-se adaptar o triar el camí a seguir en un entorn en canvi constant és imprescindible conèixer amb precisió què succeeix al nostre entorn, què està fent la competència, quins són els punts fonamentals que cal tenir presents si volem adequar-nos a aquest entorn o introduir-nos-hi des d’una nova perspectiva.

Tot això és el que aconsegueix l’informe Indústria editorial 2.0: tendències, oportunitats i reptes davant la digitalització del llibre, elaborat per l’equip de Dosdoce.com (Arantxa Mellado, Guillem Rojas, José Antonio Vázquez, Silvia Clemares i Javier Celaya) en col·laboració amb l’equipo del Departament d’Empresa i Ocupació de la Direcció General d’Indústria de la Generalitat de Catalunya (Teia Rodeja i Tomàs Megía).

D’entre els diversos aspectes que analitzen, destaca els “Aspectes claus de la digitalització”, que serveix de manual de conceptes bàsics per a editors: quins processos, eines i formats cal tenir presents a l’hora d’entrar en l’edició digital. Dit d’una altra manera, em sona això del DRM, l’XML, la digitalització dels fons, però no sé ben bé què són ni com ho puc implementar-ho en la meva editorial. Aquí trobaran respostes.

Ara bé, el capítol que destaca és “Anàlisi de possibles nous models de negoci”. Una finestra oberta a la realitat de l’edició digital al món. Perquè editar en digital no vol dir publicar un e-book com a còpia del format en paper (tot i que també). Vol dir repensar el model de negoci: l’edició textual, però també la difusió, la distribució, els models de consum, la incidència de les xarxes socials i de sistemes de recomanació socials o tecnològics…

Fixem-nos-hi. Tot plegat no és tan estrany. Tots som conscients que en l’àmbit de la indústria discogràfica, la tecnologia ha canviat el model de negoci: compra de cançons (no de CD), consum en línia gratuït i sota pagament (spotify), augment d’ingressos per concerts, reducció del preu final de la cançó, proper al que es considera un preu “just”…

En “Anàlisi de possibles nous models de negoci” exposen casos que tenen com a comú denominador haver crear models de negoci pensats des de l’entorn digital, tenint molt clar que cal fonamentar-se en els modes de distribució, consum i pagament. La definició d’aquets tres vèrtexs conformarà el triangle del model de negoci.

Alguns dels casos que expliquen són: el model de continguts en obert, la venda a perpetuïtat, el lloguer o pagament per visió (pay-per-view), el pagament per lectura o micropagaments, la subscripcio, la fragmentació del contingut, la creació de comunitats, el model de continguts de prepagament instal·lats en un dispositiu, la venda a biblioteques, el model de continguts en núvol… I un apartat especial dedicar a “Models de negoci en continguts educatius”.

En definitiva, molt recomanable per fer-se una imatge de qualitat de la situació actual en l’àmbit de l’edició digital i un bon ajut per a l’edició tradicional que vol competir.

- Lectura en línia

- En PDF

Voki és un servei en línia que et oermet crear un avatar, amb diferents aparences de personatge. Fins aquí res de nou, però voki parla. Pots fer que aquest avatar digui, expliqui allò que tu vulguis, amb la teva veu.

Les aplicacions són infinites, des de proporcionar una explicació sobre un contingut o producte d’una manera mes amable que un text, donant una experiència de navegació de proximitat, fins a la docència.

És en l’àmbit de la docència en línia que Voki excel·leix. Permet fer introduccions a temes, explicacions i, sobretot, eliminar la distància aparent que de vegades pot sorgir en la docència en línia. A més Voki permet que els estudiants intercanviïn, amb el professor i entre ells missatges.

Els contingut creats a Voki es poden incrustar en qualsevol web. Però a més, l’empresa ha ideat una aula en línia, un espai especial que poden compartir professors i alumnes.

Enllaços d’interès:

http://docente2punto0.blogspot.com.es/2012/02/el-sitio-voki.html

http://www.squidoo.com/voki

La Generalitat de Catalunya (Departament de Cultura) acaba de fer pública l’aplicació per a suports mòbils que permet realitzar consultes en els fons de 142 biblioteques públiques i 2 bibliobusos incorporats a Argus, el Catàleg de biblioteques públiques de Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l’Ebre.

Es pot consultar la localització de més de 4.700.000 documents corresponents a 700.000 títols diferents. Els usuaris registrats a Argus, a més a més, poden efectuar les mateixes operacions des del seu mòbil que fins ara ja es podien fer per Internet:

- Cercar al catàleg

- Veure el seu propi registre d’usuari

- Reservar documents

- Veure els documents que té en préstec

- Renovar documents prestats

- Veure el seu historial de préstec (si el té activat)

Accedeix a l’aplicació des d’aquí o des del codi QR:

“Los críticos académicos vivimos en un permanente estado de terror, temiendo el día en que algún funcionario menor de una oficina estatal, perezosamente repasando un documento, se tropiece con la embarazosa evidencia de que en realidad se nos paga por leer poemas y novelas. Esto resultaría tan escandaloso como recibir un salario por tomar el sol o por temer relaciones sexuales.” P. 32.

Caldria preguntar-se quant de crític i professor universitari de poc nivell i gran potència pirotècnica hauria de ser defenestrat [metàfora en la primera accepció] en favor de la tasca rigurosa, exemplar i silenciosa d’altri.

]]> http://www.lindin.cat/2012/01/16/fins-quan-pagaran-per-llegir/feed/ 0 http://www.lindin.cat/2011/11/15/dubtes-frequents-anar-infinitiu/ http://www.lindin.cat/2011/11/15/dubtes-frequents-anar-infinitiu/#comments Tue, 15 Nov 2011 20:31:01 +0000 Carles Lindín http://www.lindin.cat/?p=669 anar + infinitiu

SÍ: Quan vol dir “anar d’un lloc a un altre”.

[Correcte] Vaig a fer feina [si qui ho diu, ha de canviar de lloc per posar-se a treballar].

NO:

- Quan expressa immediatesa. S’ha de substituir per una altra forma verbal.

[Incorrecte] Anem a pensar quina és la solució.

[Correcte] Pensem quina és la solució.

- Quan té valor condicional.

[Incorrecte] Els estudiants anaven a fer vaga.

[Correcte] Els estudiants farien vaga.

Averany.cat

]]> http://www.lindin.cat/2011/11/15/dubtes-frequents-anar-infinitiu/feed/ 0 http://www.lindin.cat/2011/11/09/yuxtaposiciones-2011-festival-polipoetic-internacional/ http://www.lindin.cat/2011/11/09/yuxtaposiciones-2011-festival-polipoetic-internacional/#comments Wed, 09 Nov 2011 10:00:03 +0000 Carles Lindín http://www.lindin.cat/?p=659 La Casa Encendida (Madrid) ha acollit el 3 i 4 de novembre el festival internacional de polipoesia Yuxtaposiciones 2011 en col·laboració amb projectes poètics sense títol (propost.org).

Participants:

- Saul Williams
- Jaap Blonk
- Nacho Vegas
- David Ymbernon

La polipoesia és un moviment poètic que sorgeix a Itàlia impulsat per Enzo Minarelli a mitjans dels anys vuitanta. El mot ‘polipoesia’ fa referència a les infinites formes d’entendre, crear i interpretar la poesia.

Com a exemple, vegeu els vídeos següents:

1. David Ymbernon

2. Accidents polipoètics

El volum permet observar la importancia europea del Tractat dels Pirineus, pel qual els territoris de la Catalunya del Nord van ser annexionats a França (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir).

Com a introducció a la importancia del text podeu llegar els estudis següents:

- Eva Serra: “El Tractat dels Pirineus 350 anys després”

- Eva Serra: “El Tractat dels Pirineus: una visió general i una introducció als articles relatius a Catalunya”

Per això que han creat el web Corpus des Troubadours, preparat per a reproduir, per als investigadors i els lectors interessats, totes aquelles edicions encara vigents o útils per al treball filològic.

No perdeu l’oportunitat de navegar pels textos i pels documents que els acompanyen. A més d’una edició acurada, els versos s’acompanyen d’estudis i introduccions, explicació métrica, bibliografía, testimonis, aparat crític, traduccions dels poemes i notes diverses.

Aquí podeu veure l’emissió.

Sens dubte, es tracta d’un acostament molt interessant i engrescador. Ara bé, en aquests casos cal saber diferenciar entre la teoria i la pràctica, entre la potencialitat i la realitat, entre la voluntat i la possibilitat. És a dir, plantejar la reforma de l’aprenentatge i l’ensenyament amb la introducció de les noves tecnologies és molt interessant, però com ha demostrat el pla del Govern Educat 1×1, ha estat tot un fracàs:

- L’ordinador a l’aula no és la solució per a la millora en l’ensenyament. Només una eina, com el bolígraf, la pissara i el paper.

- El professorat no sap com fer servir la tecnologia per educar.

]]> http://www.lindin.cat/2011/11/03/educar-amb-tecnologia/feed/ 0 http://www.lindin.cat/2011/11/02/dedicat-als-aturats/ http://www.lindin.cat/2011/11/02/dedicat-als-aturats/#comments Wed, 02 Nov 2011 11:00:59 +0000 Carles Lindín http://www.lindin.cat/?p=642 Joan Todó descriu amb mot fotogràfic les sensacions del quefer diari d’un aturat qualsevol en ‘Un abisme que et mira’, conte inclòs en A butxacades.

* * *

Hores passades dins el tebi calze del tedi, hores cadàvers que m’infecten el clatell de flocs de borra feixuga. Què són aquests moments que s’escapen de tota descripció, aquests racons teranyinosos dels dies, sobre els quals es dipositen grumolls de recança endurida. Què vola dins aquests aires que travessen la cambra a les vuit de la tarda, quan m’adono que ja he perdut un altre dia. Faig cua cada matí, cada matí recullo números, en faig una llista i la dono, em responen que hauria de ser disminuït, o saber anglès, o tenir més anys d’experiència. De vegades el mateix funcionari; amb llavis gruixuts, de peix, el llavi inferior menjant-se en llavi superior, el nas encongit enmig les amples galtes, galtes de pell agra. Tanta gent buscant feina, tan poca feina per fer. Què és realment el que sé fer que un altre no sàpiga. Què tinc per oferir. Vendre’m. Inútil. Hores en un locutori. A la biblioteca del barri. Enviant currículums a tota mena d’ofertes de feina. A totes. El no ja el tinc.

Hores al parc, hores petjades lentament, amb desesper, amb insistència impacient. Les fulles dels plàtans: les ditades del seu rovell. Hores d’insomni. L’insomni de cada dia dóna-me’l, no me’l prenguis, les hores aturades que no passen, els minuts interminables, l’estira i arronsa dels fets que em busquen cada nit, solcant els llençols. L’insomni meu, només meu, les hores de solitud que ningú més no coneix ni jo les sabria explicar. Aquesta existència que finalment es confon. ¿És real l’home aquell que m’ha demanat diners, o bé l’he somniat? ¿Era quan el somniava que sentia l’opressió al pit, com si la seua demanda fos una exigència imperiosa, un manament que em constrenyia a donar-li alguna cosa, a donar-li més, a donar-li tot el que tinc, sabent malgrat tot jo no tenia res? ¿Era real quan jo passava de llarg, esbossant només una negativa amb un moviment del coll, sense ni mirar-lo ben bé, en silenci, oblidant-me’n dos minuts després? ¿La lleu incomoditat que em provocava el fet que ell hi fos, que vingués cap a mi, que em toqués, que em digués alguna cosa?

El fàstic de seure al metro i que et passi pel costat i et deixi un paperet damunt la falda, o entre les pàgines del diari que estàs llegint, una irrupció inesperada, molesta; quan aixeques la vista ell ja ha marxat, ja està dos metres més enllà deixant un altre paperet, i un altre, va repartint fins arribar al final del vagó, aleshores es gira i torna a passar, recollint els paperets i el que la gent li dóna. I jo mentrestant, abans no tornés, m’he tret el paperet de sobre; tots els que compartim el cubicle de quatre seients hem fet el mateix, hem deixat els paperets sobre el seient lliure, agafant-los amb dos dits per la punta, com si duguessin alguna infecció a sobre. Com si haguessin d’encomanar la misèria.

P. 111-113

]]> http://www.lindin.cat/2011/11/02/dedicat-als-aturats/feed/ 0 http://www.lindin.cat/2011/11/01/dubtes-frequents-doncs/ http://www.lindin.cat/2011/11/01/dubtes-frequents-doncs/#comments Tue, 01 Nov 2011 14:35:11 +0000 Carles Lindín http://www.lindin.cat/?p=638 doncs

Sí: És una conjunció amb valor consecutiu; equival a per tant.

[Correcte] Què seria, doncs, de tu si no era que ella t’ha ajudat tant?

No: Mai no expressa valor causal En aquets casos, cal substituir-lo per ja que o perquè.

[Incorrecte] Van arribar tard doncs van tenir un accident.

[Correcte] Van arribar tard perquè van tenir un accident.

[Incorrecte] En aquella cursa va fer el seu millor temps, doncs havia entrenat fort.

[Correcte] En aquella cursa va fer el seu millor temps, ja que havia entrenat fort.

Averany.cat – Diccionari.cat

En el pasado, uno de los autores que más frecuenté fue McLuhan, aquel señor al que Woody Allen hacía aparecer en Annie Hall. El ensayista canadiense, allá por mediados del siglo pasado, cuando todavía existían de manera incipiente medios de comunicación de masas tales como la radio, el cine, pero sobre todo la televisión, hablaba ya no de un cambio de cultura sino de civilización. McLuhan adivinó como pocos lo que iba a suceder, aunque se fue a la tumba sin saber que esos medios se iban a quedar cortos ante la aparición, pocos años después, de este nuevo Polifemo llamado Internet. El cíclope era antropófago. ¿Internet antropófago? Desde su aparición lo ha engullido todo y aquello que se le resiste lo cerca con tretas dignas de su contrincante Odiseo. El héroe de Troya es hoy la lectura profunda, la escritura creadora y el libro, sobre el soporte que sea, tal cual lo concebimos como compendio del saber al menos desde Gutenberg, aunque su ideario ya había sido conformado antes, al menos 400 años antes de Cristo, cuando Platón en el Fedro debate con Sócrates lo bueno y lo malo que la nueva tecnología de la escritura va a traer a la educación y a la cultura basada en la memoria y la oralidad. La memoria (hoy algo tan combatido) que en la filosofía y la estética de los antiguos (también nuestros contemporáneos) era la madre de las Musas, “saber de memoria”, escribe Steiner, “es dejar que el mito, la oración o el poema se ramifique y se expanda en nosotros”.

En los libros de McLuhan hay clarividentes intuiciones sobre el futuro, nuestro presente, a través de los soportes con los que él mismo convivía advirtiendo ya un cambio radical en el individuo y la sociedad. Se refería a máquinas progresivamente más sofisticadas que, por una parte, ayudarían a la actividad humana, pero que, por otra, influirían y condicionarían su conducta. “Estamos acercándonos -dijo- a la fase final de las prolongaciones del hombre, o sea, la simulación técnica de la conciencia”. Así es. Este salto gigantesco en la evolución tecnológica está produciendo un cambio tan radical como jamás aconteció. En un solo soporte la palabra escrita, el sonido y la imagen. ¿Qué nuevos géneros literarios o periodísticos saldrán de aquí? ¿Destronarán a los actuales? Simultaneidad en la información, en las redes sociales, facilidad para almacenar y encontrar. El contenido de un medio, afirmaba McLuhan, importaba menos que el medio en sí mismo a la hora de producir efectos en nosotros. Durante la segunda mitad del siglo XX, a pesar de su cruda y premonitoria verdad, el hombre convivió con estos nuevos instrumentos y, en contra de lo que esperaban muchos vaticinadores infaustos, los unos no se comieron a los otros. La prensa y los libros no solo sobrevivieron sino que alcanzaron cotas desconocidas. Pero el tiempo a McLuhan le ha acabado dando la razón. Cada nuevo medio tecnológico nos cambió y modificó. Pero Internet nos está transformando y manipulando de manera radical, como jamás sucedió antes.

McLuhan pasó de moda, pero ahora vuelve con una verdad que no compartimos en su momento. Aquella referida a que el texto escrito, el libro y la lectura eran una tiranía sobre nuestro pensamiento. Algo que, para él, afortunadamente, había comenzado a resquebrajarse por la acción imparable de los nuevos sistemas de comunicación de masas. Sentí que el autor de Galaxia Gutenberg promovía injustamente el fin de la cultura del libro y propiciaba los nuevos instrumentos audiovisuales uniformadores. ¿Por qué McLuhan atacaba la base tradicional de transmisión del conocimiento? Defendía la democratización de la cultura a través de los medios audiovisuales de comunicación de masas y combatía -él, un intelectual- la aristocracia del saber, debida al libro y la lectura. Este inquietante planteamiento es uno de los que ahora observo desarrollado, con más profundidad, en nuevas monografías. No solo estudiantes, profesionales o profesores confiesan con desparpajo que han dejado de leer libros de papel y que leen solo fragmentariamente en pantalla, sino que los libros son superfluos y que grandes autores de la literatura y obras esenciales ya no les dicen nada. Personas cultivadas muestran claramente un desconocido y desconcertante odio intelectual. Internet facilita el acceso a la información, pero el acceso al conocimiento aún tiene que alcanzarse a través de los usos de siempre. Leer con concentración, atención y en silencio todavía no es algo arcaico y prescindible, se haga a través de cualquier soporte. Lo mismo que la lectura debe ser total y no parcial. La cultura y el conocimiento siempre se obtendrán estudiando: es decir, leyendo. El viejo proceso lineal de pensamiento es el que nos ha conducido hasta nuestros días, ¿por qué no readaptarlo a los nuevos usos tecnológicos? Seguramente es una batalla perdida porque, como dice Nicholas Carr, Internet ofrece tal cantidad de posibilidades que finalmente acaba distrayendo la atención antes reflexiva, concentrada, atenta de la mente lineal ahora desplazada por otra nueva que quiere diseminar información resumida, superficial, poco conflictiva. Que Internet está modificando nuestras costumbres y que el mundo muy pronto será distinto, está claro. Pero eso no significa que abandonemos nuestro espíritu crítico y nos entreguemos a su suerte. No podemos permitirnos el lujo de que nuestros estudiantes pierdan su capacidad para leer, y entreguen su juventud al hipervínculo o al scrolling y que piensen que Don Quijote o Ulises son creaciones incapaces de ayudarles.

Leer un libro no es un acto anticuado. Leerlo entero, compartir su enseñanza, es un acto superior al del mero cazador experimentado en Internet. Nuestros jóvenes se resisten a leer en profundidad y por tanto se resisten a estudiar, a adquirir un conocimiento propio. Han delegado su mente en una máquina, ahora su más fiel amigo. Nuestros jóvenes leen más, escriben más, pero de una manera superficial. Nuestros jóvenes son maestros del puzle. La influencia del ordenador sobre quien lo utiliza es muy grande. Nos estamos dejando vencer por la industria y el mercado, que dictan nuestros gustos y cambian nuestras maneras intelectuales. La modificación del acto, del sentido y el fin de la lectura está ya trayendo los primeros cambios. Como escribe Ong en su libro Oralidad y escritura, las tecnologías no son meras ayudas exteriores, sino también transformaciones interiores de la conciencia y, sobre todo, cuando afectan a la palabra.

La lectura, la cultura, la educación, el saber y el conocimiento no son algo pasivo, sino activo. Si lo delegamos todo en un instrumento, si vaciamos toda nuestra memoria, también perdemos en estos actos parte de nuestra libertad. Radio, cine, televisión, nunca atacaron frontalmente al libro. Compitieron con él robándole espacio y tiempo, pero la cultura por excelencia seguía transmitiéndose a través de la imprenta. Internet es distinto. Archiva, procesa, comparte la información, también la textual, tecnologiza la palabra, la creación. Es un instrumento útil que no debería suplantar sino completar los buenos usos anteriores. Pero no está siendo así. Carr, en ¿Qué está haciendo Internet?, afirma algo que, muy a mi pesar, reconozco como inevitable: que el futuro del conocimiento y la cultura ya no se encuentra en los libros, ni en los periódicos, ni en televisión, sino en los archivos digitales difundidos por nuestro medio universal a la velocidad de la luz.

Libro de papel, libro electrónico, conocemos ya sus ventajas y desventajas. El primero, multisensorial, una obra de arte en sí mismo; el otro, repleto de información, de distracciones, de emboscadas a la textualidad. Me preocupa mucho menos el soporte que el cambio profundo que se está produciendo en la antigua manera de leer, buena, experimentada y sabia. El cambio de forma sufrido por un medio supone un cambio de contenido. Cambio profundo en la manera de leer y en la de escribir.

Muchos jóvenes comentan que no leen novelas porque son demasiado largas para seguirlas en pantalla. Probablemente, en un futuro cercano, las novelas electrónicas serán más visuales que textuales, lo que ya se conoce como vooks. ¿Dónde se hallará el creador? Todo estará socializado y, probablemente, abocado a lo superficial. ¿La lectura “masiva” fue una “breve anomalía” de nuestra historia intelectual y cada vez irá quedando dentro de una minoría que se perpetúa a sí misma, la clase “lectora”? En realidad, ¿no fue siempre así? ¿Por qué este odio intelectual, que lleva a muchos a decir que no debemos llorar por la muerte de la lectura pues estuvo siempre sobrevalorada, así como las grandes obras que la conforman y sus autores, dotados de una genialidad insultante y antidemocrática? ¿Por qué Internet tiene que obligarnos a dejar de leer, a dejar de escribir, a dejar de pensar? En el Fedro, yo estaría de parte de Platón, de parte de la escritura, del avanzar sobre los inconvenientes razonables de Sócrates. Hoy estoy de parte de Internet siempre que, como decía este último, no amenace la profundidad intelectual.

César Antonio Molina es escritor y director de la Casa del Lector y fue ministro de Cultura.

FONT: http://www.elpais.com/articulo/opinion/Democratizacion/
odio/intelectual/elpepiopi/20111031elpepiopi_13/Tes