Dedicat als aturats

Dedicat als aturats

Joan Todó descriu amb mot fotogràfic les sensacions del quefer diari d’un aturat qualsevol en ‘Un abisme que et mira’, conte inclòs en A butxacades.

* * *

Hores passades dins el tebi calze del tedi, hores cadàvers que m’infecten el clatell de flocs de borra feixuga. Què són aquests moments que s’escapen de tota descripció, aquests racons teranyinosos dels dies, sobre els quals es dipositen grumolls de recança endurida. Què vola dins aquests aires que travessen la cambra a les vuit de la tarda, quan m’adono que ja he perdut un altre dia. Faig cua cada matí, cada matí recullo números, en faig una llista i la dono, em responen que hauria de ser disminuït, o saber anglès, o tenir més anys d’experiència. De vegades el mateix funcionari; amb llavis gruixuts, de peix, el llavi inferior menjant-se en llavi superior, el nas encongit enmig les amples galtes, galtes de pell agra. Tanta gent buscant feina, tan poca feina per fer. Què és realment el que sé fer que un altre no sàpiga. Què tinc per oferir. Vendre’m. Inútil. Hores en un locutori. A la biblioteca del barri. Enviant currículums a tota mena d’ofertes de feina. A totes. El no ja el tinc.

Hores al parc, hores petjades lentament, amb desesper, amb insistència impacient. Les fulles dels plàtans: les ditades del seu rovell. Hores d’insomni. L’insomni de cada dia dóna-me’l, no me’l prenguis, les hores aturades que no passen, els minuts interminables, l’estira i arronsa dels fets que em busquen cada nit, solcant els llençols. L’insomni meu, només meu, les hores de solitud que ningú més no coneix ni jo les sabria explicar. Aquesta existència que finalment es confon. ¿És real l’home aquell que m’ha demanat diners, o bé l’he somniat? ¿Era quan el somniava que sentia l’opressió al pit, com si la seua demanda fos una exigència imperiosa, un manament que em constrenyia a donar-li alguna cosa, a donar-li més, a donar-li tot el que tinc, sabent malgrat tot jo no tenia res? ¿Era real quan jo passava de llarg, esbossant només una negativa amb un moviment del coll, sense ni mirar-lo ben bé, en silenci, oblidant-me’n dos minuts després? ¿La lleu incomoditat que em provocava el fet que ell hi fos, que vingués cap a mi, que em toqués, que em digués alguna cosa?

El fàstic de seure al metro i que et passi pel costat i et deixi un paperet damunt la falda, o entre les pàgines del diari que estàs llegint, una irrupció inesperada, molesta; quan aixeques la vista ell ja ha marxat, ja està dos metres més enllà deixant un altre paperet, i un altre, va repartint fins arribar al final del vagó, aleshores es gira i torna a passar, recollint els paperets i el que la gent li dóna. I jo mentrestant, abans no tornés, m’he tret el paperet de sobre; tots els que compartim el cubicle de quatre seients hem fet el mateix, hem deixat els paperets sobre el seient lliure, agafant-los amb dos dits per la punta, com si duguessin alguna infecció a sobre. Com si haguessin d’encomanar la misèria.

P. 111-113

Be Sociable, Share!

About the Author