List

A estudi no han d’ensenyar retòriques, ni fleuris, ni modos, ni doctrines, sinó: “Tant fa tant, i multiplicant per tant dóna tant”, i res de perdre el temps amb cabòries, ni amb històries del passat, ni amb planetes del pervindre, sinó: “Mirem a avui i a demà i deixem-nos de demà passat”; res d’omplir el cap dels infants amb lletres posades de llarg, sinó amb números posats per alt
Santiago Rusiñol

No cal traduir-li, al sofert lector d’aquesta revista, què cosa volen dir les convencions gràfiques entre claudàtors de la present capçalera editorial. Però potser no estarà de més fer-li avinent el significat de les sigles i dels signes precedents. I fer-ho a més en versió tota lliure: la innovèixion és igual a un nòuletx que ha d’acabar fent rajar pasta de la gansa.

Vet aquí en estripada síntesi la màxima que des de fa un temps s’intenta imposar a la Universitat. Escamotejant, precisament, que com a entitat pública i com a productora de coneixement que és, aquesta només sobreviurà si resta al marge de les lleis de mercat. El nou Departament d’Innovació, Universitats i Empresa no és més que una contradicció de termes, una prova que estem assistint a un canvi radical, imposat subreptíciament, de la semàntica de les paraules que fins avui han organitzat el món: sense que aquestes siguin substituïdes, se’n subverteix la significació i, paradoxa insostenible, es pretén que tinguin el mateix valor que antany. Si el que avui s’insisteix a considerar «política» no és més que l’antítesi del sentit originari d’aquest terme, ara s’intenta fer el mateix amb la «Universitat», el «coneixement», l’«estudiant» i el «professor investigador». El «coneixement» (el «saber», la «ciència») ha estat un valor «desinteressat», «inútil», «no orientat al plaer ni al necessari» des d’abans que així el definissin Plató i Aristòtil –perquè si no es produeix en llibertat, si ja se sap on ha d’anar a parar, com pot produir-se? Però avui es pretén que sigui un producte econòmicament rendible (és a dir, amb un únic «valor»: el que representa el signe de dòlar en la nova màxima universitària). Un «estudiant» només pot ser-ho també desinteressadament –altrament «escoltarà en va i sense profit, ja que la finalitat no és el coneixement, sinó la pràctica». Però avui es pretén que només ho és aquell a qui interessa convertir un títol acadèmic en moneda de canvi. Un «professor investigador» és el que intenta beneficiar amb coneixements tota la societat, però avui es vol que sigui tan sols un fabricant servidor de l’empresa privada. I, és clar, amb tals nous conceptes la «Universitat» passa a ser, simplement, una institució al servei del mercat capitalista.

Aquest canvi, a més, es planeja a tots nivells perquè les poques veus resistents que puguin alçar-se siguin ofegades sense miraments. Així, per tal que l’investigador no es queixi, se l’intenta empresonar en un món burocràtic (a saber, aquell en què només importa l’eficiència mecànica de la pròpia tasca, sense que aquesta pugui tenir cap implicació intel·lectual, moral, política o social). Es pretén que l’«impacte» de la seva investigació es pot calcular objectivament, científicament, i que el coeficient numèric que resulta d’aquest càlcul té un valor superior a la qualitat d’aquella. L’investigador, doncs, no ha de dominar la investigació –observeu, de nou, la paradoxa inacceptable–, sinó els recursos pels quals s’arriba a la nota més alta d’una escala que valora: la immediatesa (com més ràpida sigui l’aplicació de la recerca a la producció de béns de consum, major nota), l’internacionalisme (si es publica en anglès i, per descomptat, a Nature o Science, la nota serà la més alta; a risc d’un menor «impacte», pot publicar- se en espanyol a qualsevol aparador de la mateixa fira; i el català no és considerada llengua científica ni tan sols per certs lingüistes d’aquí) i la quantitat (com més publica un investigador, més bona nota tindrà). Just el contrari del que requereix qualsevol investigació digna d’aquest nom: perdurabilitat, pertinença a un context que la justifi- qui i li doni sentit, solvència per se i no pel gruix volumètric que presenti.

Per la seva banda, al personal investigador encara en formació ja se l’intenta educar en aquesta estructura perquè l’accepti amb la naturalitat d’una ideologia. Amb tal objectiu se l’obliga a assistir a un curs accelerat d’innovació i empresa –ja no hi ha tríada: la Univer- sitat es queda a casa. Si se’l salta, perd la feina: abans eren els exercicis espirituals, avui els empresarials. Allà, se li ensenya a crear un producte innovador, és a dir, un objecte material o servei la venda del qual ompli d’euros el compte corrent de qui l’ha concebut; se l’anima a convertir-se en un «emprenedor» (mot del qual també només s’admet un significat: jove que munta una «empresa capitalista» [sic]); i se li presenten com a models a seguir: un empresari farmacèutic que amb treballadors de sou subvencionat per la Generalitat fa patents de medicaments en benefici propi; una professora universitària que ha dedicat temps pagat per l’erari públic a muntar una empresa de benefici privat; una altra que ha creat un màster per «omplir un buit detectat en el mercat»; etc. etc. etc.

Atesa la imparable marxa dels fets, i a risc de ser considerats apocalíptics, no tenim més remei que integrar-nos a l’empobridora retòrica oficial. Escrivim: Davant d’aquesta nova màxima, la que dóna títol al present editorial esdevé irremeiablement obsoleta. Demanem, doncs, que també els altres s’adaptin a les novetats; que en divulguin el disseny –indubtablement més «innovador»– amb el mateix entusiasme amb què han divulgat l’anterior; i que ho facin juntament amb la seva glossa i les conseqüències que se’n deriven: «Coneixement és en si mateix innovació i valor».

[“Editorial”, Els Marges, 2007, 83]

http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/142641/194196

Be Sociable, Share!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *