List

El 1909 va ser el primer cop que una dona va ser presidenta dels Jocs Florals (Dolors Monserdà), amb un discurs empeltat de reivindicació feminista.

Primera escriptora catalana feminista?

La barcelonina Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919) és l’escriptora catalana que esdevé catalitzadora i pol d’entrada del feminisme a Catalunya, alhora que l’aplica en la seva producció literària, tot i l’estigma de conservadora.

Sense amagar la defensa de la subordinació de la dona a l’home (especialment al marit) i lluny de buscar l’emancipació cerca una millora social lligada a la moral i a la solució de situacions de menysteniment palès (com la situació laboral de les obreres), que lluny de perseguir la independència econòmica de la dona obre portes en l’àmbit de la defensa de drets de primeríssima necessitat relacionats amb la supervivència bàsica i la no explotació. Interpreta el feminisme (Estudi feminista, 1909) com una una manera de «treballar pêl millorament de la dòna, per la defensa dels seus drets, pera protestar de les vexacions y de les injustícies de que se la fa objecte; y, en fí, pêl perfeccionament de la seva missió a la família y a la societat.» La seva influència com a precursora del feminisme es constata en la difusió del terme entre la societat contemporània. Com observa Coromines en l’etimològic, es tracta d’un terme molt usat cap al 1910 (just l’endemà de l’Estudi feminista), que no apareix en el Diccionari ortogràfic de 1917. Per tant, no és d’estranyar que en el Diccionari general de la llengua catalana (1932) trobem la primera posada de llarg de ‘feminisme’ com a «doctrina social que concedeix a la dona capacitats i drets fins ara reservats als homes».

Davant les tendències del feminisme liberal i revolucionari (europeu i nord-americà), Dolors Monserdà opta pel conservador, que serà el feminisme triomfant a casa nostra pel fet d’anar acompanyat del vistiplau dels companys masculins. Es tracta d’un feminisme que defensa la dona davant d’abusos de marit i d’empresa, sempre amb la voluntat de mantenir l’ordre social establert, en què la dona continua especialitzada en l’ofici de mare; fomenta l’educació de les dones en vistes a desenvolupar amb més correcció l’educació dels infants i poder treballar (especialment en el cas de les obreres, que s’hi veuen obligades) en oficis de major qualitat i sota millors condicions, per tampoc esdevenir una rèmora en cas de solteria o viduïtat; tot plegat mentre manté les dones en l’ideari cristià i distanciades de la lluita obrera.

Presa de consciència

L’ambient liberal de formació de l’escriptora va ser determinant, com en els casos d’escriptores angleses i nord-americanes. Dolors Monserdà neix en la casa d’un relligador de llibres barceloní, assisteix a l’escola des dels tres anys, i complementa la seva formació amb les converses que tenen lloc a la botiga del seu pare, centre de trobada i tertúlia, a les quals assisteixen personatges que tant tenen a veure amb el moviment il·lustrat i progressista de l’època, com Anselm Clavé, Narcís Monturiol, Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.

Monserdà arriba al feminisme des de la preocupació pels problemes socials. Dedica vida i obra al millorament de la dona, però no de totes, sinó de les pobres, de les obreres. Tria les dones més desfavorides perquè pretén ajudar el darrer esglaó. De la preocupació general per la situació social se centra en el sector que es troba en pitjor situació: la dona treballadora.

De ben jove, se sent propera a l’activitat en favor de l’obrer duta a terme per Anselm Clavé (assistent a les tertúlies del pare). La bona relació establerta facilita que Monserdà comenci a  publicar els primers poemes en castellà (1862) a Eco de Euterpe, diari dominical dirigit per Clavé, que es lliura com a programa i entreteniment als concurrents a les activitats que desenvolupa als Camps Elisis barcelonins.

El sentiment d’acció social neix al costat de la necessitat de l’educació dels fills en uns valors morals. I Clavé n’és l’exemple a seguir en el convenciment de la capacitat de l’art com a eina per a la millora social.

Al costat de les apostes per apaivagar el drama de la situació de la dona, Monserdà dirigeix els seus articles cap a altres col·lectius, sempre pensant en la solució al problema: els nois i noies presos haurien de rebre instrucció moral, religiosa i ensenyament d’un ofici per aconseguir-ne la regeneració; per millorar les condicions d’habitatge dels obrers després de la Gran Guerra promou la constitució d’una societat constructora per a obrers que no els obligui a rellogar habitacions en males condicions i els faciliti l’accés a l’habitatge; o la situació dels captaires a Barcelona, amb els quals empra el mateix modus operandi que amb les obreres. No es tracta de fer regals, sinó d’oferir una remuneració justa per un treball. Proposa substituir l’almoina per proveir-los de feina, que a més de dotar-los d’un futur els allibera de la vagància del captar, així com dels vicis d’aquesta condició (millora moral).

Construcció d’un feminisme

Per legitimar el seu feminisme, Monserdà ha d’aconseguir la implicació i el vistiplau social. Altrament la seva acció no aniria més enllà. Sap que ha de bastir una teoria que no devaluï la preeminència de l’home, que sigui admesa per la burgesia (respondre als objectius de classe), i que es fonamenti en la moral cristiana com a eix vertebrador de les relacions econòmicosocials. No li cal recórrer al simulacre: ella mateixa no es permet anar més enllà de l’establert. L’èxit de les seves accions està a no transgredir la norma en la totalitat. Estirar el fil fins arribar a una tensió correcta. Utilitza l’estratègia de recolzar els plantejaments en accions d’homes i pensaments propers a la doctrina cristiana assumits pels coetanis.

Per assolir la legitimació masculina, situa els homes alhora com a origen i guariment del feminisme. N’han estat els creadors pel mal tracte dispensat a les dones, alhora que un sector d’ells (els homes de fe, els religiosos sovint identificats en la figura de Josep Moragas) han estat capdavanters en les accions per a la seva regeneració. Arribats a aquest punt, només existeix una autoritat que pugui donar suport al seu pensament: el sant pare (home i religiós). De manera que la barcelonina recull fil per randa les argumentacions signades per Lleó XIII en l’encíclica Rerum Novarum (1891) de Lleó XIII, dedicada al món obrer. Intenta aportar la solució cristiana als conflictes de la nova realitat social sorgida de la revolució industrial i convertir-se en referent per als fidels, i així contrarestar el discurs socialista obrer (normalment de to antireligós): es consolida el marit com a proveïdor dels béns familiars; es legitima la necessitat d’existència del capital i, per tant, dels patrons; s’estableix la relació entre obrers i treballadors segons la moral cristiana, que no busca la igualtat sinó la conservació de la situació sempre seguint uns pressupòsits morals. Són les relacions de treball que assumeix la burgesia catalana i també les bases contractuals que fonamenten el pensament de Dolors Monserdà.

L’activisme que l’escriptora expressada en vida i obres es compila per escrit en els dos assaigs que configuren el corpus teòric: El feminisme a Catalunya (1907) i Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909), on evidencia l’arrel cristiana i masculina assenyalada.

En El feminisme a Catalunya posa en relació la pràctica religiosa amb el bon saber democràtic. El feminisme que tracta és fruit de la democràcia (ordre social) i del cristianisme (ordre moral): tot això manllevant les paraules de Brunetière: «Si nosaltres fóssim verdaders cristians, aixó es, cristians que referissim tots els actes esteriors a la gran idea de que servir á Deu es també servir al próxim, seríem excelents demócrates, y crech poguer afegir: seríem grans feministes. (De la conferència donada á la Action Sociale de la Femme.)». De fet, davant dels altres feminismes possibles, Monserdà s’avança a dibuixar com ha de ser el feminisme a Catalunya.

La bona acollida del primer text, en especial la influència del franciscà Miquel d’Esplugues (amic de la família i personal de l’escriptora), qui insisteix en la realització d’un segon treball, són l’origen d’Estudi feminista, on Monserdà deixa ben clar que el feminisme que s’introdueix a Catalunya és d’origen masculí, degut al mal govern dels homes, a la mala gestió marital i social: «lo que avuy s’anomena Feminisme es sola y únicament obra masculina. La dona felissa dins de sa llar; la dona, volguda, considerada, equitativament retribuhida en els oficis que son de pertenencia del seu sexe, no hauria pensat may ¡may! en invadir el camp masculí ni en caminar en busca de sa lliberació». L’assaig té com a objectius ajudar les dones, difondre el missatge entre els homes i convencer-los i, novament, adaptar el feminisme a Catalunya Una idea que tornarà a difondre poc abans de morir en La influència de l’home en el camp de les obres femenines (1919).

Altres de les influències masculines en el pensament de Monserdà són: amb relació a l’educació, de M. Esteve Lamy, en La dona del pervindre, extreu l’argumentació de la necessitat d’instrucció de la dona per ensenyar millor els fills (contraposa el coneixement objectiu, científic (de l’home), al coneixement intuïtiu i moral (de la dona); si la societat només revela el primer, és del tot necessària la tasca àrdua de la mare perquè els fills sàpiguen navegar en un terme mitjà). I de mossèn Gayetá Soler, a La educación de los jóvenes, pren la idea de la dona com a primera educadora de la societat. De manera que el veritable motiu de la instrucció femenina era la posterior educació dels fills.

D’altra banda, per defensar l’acció social de la dona recorre a P. Ignasi Casanovas «qui en les seves inoblidables Conferencies, encloses en el séu valiós llibre Acción de la mujer en la vida social, […] ens diu en la plana 15: “Por los más altos principios cristianos, la mujer tiene derecho y obligación de intervenir en la acción social”».

Altres homes que influïren el pensament de Monserdà són el pare Mir, fugit a París el 1835, qui la introdueix en la literatura de poesia de dones (Massanés, Àngela Grassi, Maria Mendoza de Vives…) i l’obra de Severo Catalina (sobretot La mujer), considerat com el primer apologista espanyol de la dona.

Activitat literària

La pujada a Montserrat el 1870 inaugura la producció poètica catalana de Monserdà; en l’àlbum del monestir escriu “A Maria Verge de Montserrat”. A partir d’aquest moment es dedica a la producció poètica amb gran èxit, especialment pels nombrosos guardons atorgats als Jocs Florals de Barcelona i en certàmens poètics d’arreu.

El teatre també va ser una de les primeres provatures literàries, tot i que després d’estrenar al Romea Sembrad y cojereis (1874) i Teresa o un jorn de prova (1876), decideix deixar de banda el gènere, al qual va retornar el 1913 amb Amor mana, peça mai representada. En la comèdia en tres actes Sembrad y cojereis (1874) exposa la ruïna econòmica en què es pot trobar una família pel mal malbaratament en busca de l’aparença. Un viure portes enfora de Jacinta que es contraposa amb la seva filla, Magdalena, tot just retornada a València dels estudis realitzats a Madrid per voluntat paterna. Magdalena esdevé símbol de dona instruïda no preocupada per la bellesa exterior i els coneixements propis de l’entreteniment femení (equitació, música i moda), que alliçona sobre l’educació de la dona.

En aquesta primera etapa, junt amb les múltiples col·laboracions en premsa (Eco de Euterpe, La Gramalla, La Llar, La Llumanera de NovaYork, La Veu de Catalunya) Monserdà tria especialitzar-se en el gènere poèt ic; recull gran part de la seva producció en Poesies catalanes (1888).

Conscient de la necessitat de difondre el seu missatge, deixa la poesia en segon pla i es concentra en la producció de novel·les, que la consoliden com a referent literari femení en la literatura catalana del moment. Són d’aquests anys: La Montserrat. Novela de costums del nostre temps(1893); Un de tants (1899), on reflexiona sobre la funció d’apostolat laic femení, mitjançant Felissa, noia jove i devota, que viu amb el seu pare, qui en morir accepta rebre l’extrema unció després de veure morir la filla emmalaltida per la descreença del pare; La família Asparó (1900); La fabricanta. Novelキla de costums barcelonines (1860-1875) (1904), en què la capacitat de negoci de la protagonista salva la família de la ruïna, i La Quitèria(1906), on critica les pràctiques espiritistes en voga entre les burgeses.

El reconeixement públic literari li arriba el 1909, quan és triada com la primera dona a presidir els Jocs Florals, amb un discurs d’inauguració en què, plenament conscient de la fita aconseguida («en lo primer parlament que’l meu sexe endressa desde aquest honorable sitial») reivindica la literatura escrita per dones tot marcant un vincle amb el passat, la funció femenina en el manteniment i bon ús de la llengua, la influència en els tres lemes (Pàtria – Fides – Amor), així com la funció servadora i difusora de la tradició literària popular.

Més enllà de la vàlua literària, la bona rebuda del seu feminisme per les classes benestants s’evidencia en ser proposada com a presidenta tot just després de publlicar El feminisme á Catalunya (1907) i amb Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909) a impremta.

Tot i la nova publicació en volum de les darreres composicions a Poesies (1911) i dels articles socials més rellevants a Tasques socials, Recull d’articles, notes rurals i conferencies… (1916),  Monserdà continua focalitzant l’escriptura en la narrativa: Del món (1908); No sempre la culpa és d’ella (1917), on narra la baixesa moral d’un marit disposat a què la dona es prostitueixi per aconseguir més diners per viure en el luxe; Maria Glòria. Novel·la de costums barcelonines (1917); Per lluir (1917), i Buscant una ànima (1920). És conscient de la influència que pot tenir la lectura entre les dones burgeses del seu temps, per això les novel·les es mouen en un ambient barceloní per totes conegut, on poden trobar models de comportament a aplicar.

De costat a l’activitat artística, la participació de Monserdà en la premsa és incessant, constitueix el primer espai de publicació i de provatura alhora que es consolida com a àmbit de difusió de la seva lluita feminista. Els primers poemes apareixen publicats a Eco de Euterpe a partir de 1862. L’inici de la producció poètica en català veu l’aparició pública en els primers números de La Gramalla (1870), una revista nascuda a l’escalf de la Jove Catalunya, amb la voluntat de difondre i fomentar la lectura literària en la pròpia llengua.

La qualitat i importància de la figura de Monserdà avança en veure com Artur Cuyàs li encarrega un número especial de la revista La Llumanera de Nova York (maig de 1879) dedicat a les dones catalanes escriptores de la Renaixença. A més d’un article dedicat a la figura de Josepa Massanés i un altre sobre la instrucció de la dona, realitza una selecció de poemes d’autores catalanes, on destaca els temes que hi són tractats: com han de ser les dones catalanes, l’exemple del matrimoni que pateix unit la mort d’un fill, com l’amor de la mare pels fills l’eleva fins a convertir-la en santa, i com les joves s’han de casar per amor, però amb el vistiplau familiar.

En les darreries del segle XIX i el principi del XX s’esdevé l’eclosió de publicacions dirigides a la dona, tant progressistes com conservadores, centrades en modes, en l’ensenyament, en la condició de mares, en aspectes fisiològics, en la higiene… I Monserdà no se’n manté al marge.

En La Llar (1871), una «Revista dedicada á la instrucció y educació de la dona», primera revista de dones escrita en català, la barcelonina hi publica el seu primer article en català: “La instrucció en la dona”. Pocs anys després, Valentí Almirall li encomana la direcció de Modas y Labors (1880), un suplement a Diari Català, que difon la llengua catalana entre les dones fent servir les publicacions que consumeixen, les de modes.

Altres de les revistes en què Monserdà deixa empremta són El Figurín Artístico (1882-1884), revista de to tècnic amb breus notícies d’explicacions de la moda del moment al món i dibuixos de tall i confecció amb explicacions pas a pas; La Ilustración de la Mujer (1883-1885), en què comparteix la direcció amb Josefa Pujol de Collado i Gertrudis Gómez de Avellaneda, i Novetats (1900-1901), un revista de modes suplement d’Ilustració Llevantina.

Ara bé, les dues més importants on col·labora són Or y Grana i Feminal. La revista Or y Grana (1906-1907), com a òrgan difusor d’ideologia de la Lliga, és una publicació femenina de contingut marcadament polític. Com afirma la capçalera, es tracta d’un «setmanari autonomista pera las donas propulsor d’una lliga patriótica de damas», de la qual forma part Monserdà, a mode de secció femenina de la Lliga Regionalista. Des de les seves planes es convocava a mítings de Solidaritat Catalana i difon el paper que la Lliga atorga a la dona: donar suport a les reivindicacions catalanes, però des de la rereguarda, secundar les iniciatives (no crear-les), entre les quals s’incloïa potenciar l’ensenyament entre les noies, crear escoles i pensionats per a les que tinguessin capacitats d’iniciar carreres superiors.

Feminal (1907-1917) apareix com a suplement a La Ilustració Catalana. Des de les seves planes es promocionen tómboles i tota mena d’activitats en favor de la dona. Cada número de la publicació és dedicat a la lloa d’una dona il·lustre: el número 25, a Dolors Monserdà, aprofitant que presideix els Jocs Florals de Barcelona. Després d’una il·lustració de portada, l’amiga Carme Karr s’encarrega de l’article laudatori.

El lligam amb la realitat diària també el manté en altres capçaleres: Diari Català, L’Esperit Català, Ofrena, D’ací d’Allà, Lo Castell de Burriach, El Álbum, Revista Manresana, Revista Catalana, Lo Rat Penat, Il·lustració Catalana.

Cap a un model de dona

La barcelonina dibuixa en la ficció un model de dona molt concret, el cos i l’ànima de la dona catalana, en relació directa amb la pàtria, així com la seva modelització segons sigui soltera o casada, rica o treballadora…

Monserdà contribueix a l’ascensió de la dona catalana a l’estadi de símbol de la pàtria, fins i tot la pàtria mateixa. La dona és la creadora de la vida, de les noves generacions de catalans, a qui en els primers anys educa. Un nodriment basat no només en “dolça llet” llemosina. La dona esdevé primera transmissora de la llengua i dels coneixements més arrelats a la terra, propers a la sensació, que conformen el tret diferencial català. Una especificitat que entra en contacte amb la generalitat de la moral cristiana (també transmesa per la mare) i, en alguns casos, amb la instrucció científica. La dona esdevé alhora servadora i transmissora de les essències de la pàtria: la tradició, la llengua, la religió.

En l’aprenentage dels joves, distingeix entre educació (en el credo cristià), tasca de la mare, i instrucció, tasca de l’escola. En trauran profit tant noies com nois. Elles seran més valorades pels companys en poder mantenir converses comuns, i ells per entrenar el que ara diríem la intel·ligència emocional.

També és de les primeres a dotar de contingut i dignitat social la vida de la dona soltera. No veu la solteria com una xacra, sinó com una opció més. De manera que les famílies no han de veure en la falsa vocació de monja la solució a la falta de noces. En realitat, el que la nostra escriptora sovint aconsella és donar temps a les jovencelles per a la bona tria del matrimoni. El més important és que l’elecció sigui correcta. En aquest parèntesi de la solteria, calia encaminar les dones cap a alguna ocupació. I més que buscar un divertiment, es tracta de facilitar un mode de subsistència a unes persones que encara no poden viure de l’economia del marit. Per això defensa la possibilitat d’estudi de les dones, sobretot de les solteres, que han esdevingut un excedent social, a les quals cal donar sortida més enllà de la llar un cop suspeses (sempre momentàniament) les funcions de dona i mare.

Ara bé, el matrimoni continua essent la veritable fita. I per no errar en la tria és necessària l’educació, l’arma de les casadores per destriar els veritables valors morals del pretendent, alhora que li faci evidents quines seran les seves obligacions un cop casada. Ser conscient de la realitat i fugir d’ideals novel·lescos. Monserdà busca la fórmula per combinar la millor situació de la dona amb el manteniment de les estructures tradicionals.

Reconeixement de la seva obra

Més enllà de la presidència dels Jocs Florals, podem valorar el reconeixement de la seva obra mitjançant la participació en la premsa, les valoracions dels seus llibres i la correspondència amb autors.

Les seves primeres obres són ben rebudes. Però millor deixar parlar la crítica publicada per l’aplec  Poesies catalanes, en què eleven la vàlua de l’escriptora amb el recurs de convertir-la en home: «Lo llibre de la Sra. Monserdá, no duptém que será ben rebut, y revela una curiosa personalitat de poetissa, que s’acosta á voltas, á la personalitat de poeta».

A La Cataluña es publiquen crítiques puntuals de les seves obres. Mentre que La Fabricanta no és ben acollida, es valora La família Asparó com «la mejor de las novelas de la decana de nuestras escritoras», i s’aprofita per lloar la presidència dels Jocs Florals de 1909 de la barcelonina. Especial atenció rep l’Estudi feminista, titllat d’«Evangelio del feminismo catalán».

Des de Feminal (1907-1917) donen suport a les idees expressades per Monserdà en El feminisme a Catalunya i recomanen la lectura «del follet de la ilustre degana de les escriptores catalanas, a tots aquells qui fan rialleta de commiseració devant del treball de la dòna pera la dòna —com diu la senyora Monserdà—, car hi poden aprendre unes quantes veritats que simulen no conèxer, perque la palesa conexensa d’elles els glassaría als llavis aquella rialleta de soi-disant descreguts».

Però també hi havia crítiques, o més aviat menyspreu, tant a les dones feministes com a les escriptores eren habituals. Destaquem les obres que hi consagra Santiago Rusiñol. A Feminista escriu un monòleg d’una activista que explica la seva feina; es mostra xerraire, esbojarrada i, per acabar-ho d’adobar, apareix a escena vestida com un home. En l’obreta La intel·lectual torna a insistir en la ridiculització.

Entre la correspondència destaca la mantinguda amb Frederic Soler, Apel·les Mestres (envia personalment les seves obres a la barcelonina, i Monserdà li proposa la presidència a l’homenatge a Pepita Teixidor i li demana opinió a poesies que preveu presentar als Jochs Florals), Johannes Fastenrath (a qui envia les seves novel·les i obres per als Jocs Florals que instaura a Colònia i agraeix la traducció a l’alemany de les obres dels Jocs Florals), Narcís Oller, Joaquim Rubió i Josep Yxart.

Modernitat en Dolors Monserdà

Dolors Monserdà va ser una dona moderna en vida i obra. Converteix la dona en l’epicentre de la seva creació artística, defuig el sentimentalisme per vehicular un adoctrinament social que vol incorporar la dona al sistema productiu burgés; atorga a les congèneres, la seva vida, inquietuds i realitats una entitat pròpia; narra el canvi de societat (descriu la modernitat moral, social, econòmica i d’indumentària) i s’hi posiciona; crea institucions focalitzades en els interessos de les dones, transforma la consciència de la societat catalana i participa dels debats del moment, com el dret de vot de la dona i la defensa de la llengua catalana.

Entre les agrupacions, Funda el Patronat de la Treballadora de l’Agulla, per aconseguir millores en la situació laboral i en la retribució, sobretot en els períodes de calma de les treballadores; i, seguint el model francès, promou la Lliga de Compradores, on incentiva les dones benestants perquè s’agrupin practiquin el consum responsable.

L’escriptora es posiciona contra l’atorgament del dret de vot a la dona (a Espanya, serà concedit el 1931) per la falta d’instrucció. I no és un argument del conservadurisme; els partits polítics d’esquerres (Carme Karr mateixa) també sol·licita l’augment de la instrucció femenina per evitar convertir-se en un putxinel·li dels seus confessors. Les visions enfrontades es resumeixen en la visió de les dues úniques dones diputades. Clara Campoamor, contra l’actitud del seu partit d’esquerres, estava a favor del vot de la dona. Victòria Kent, del partit radical socialista, hi estava en contra per considerar-lo prematur. En general, els partits d’esquerres estaven, en teoria, a favor del vot femení. Però demanaven temps perquè les dones fossin educades en uns valors d’igualtat. Entre els partits de dretes la divisió era més gran: existia un fort grup radicalment en contra, mentre que a altres ja els hi estava bé perquè confiaven en el (suposat) conservadorisme femení.

La defensa de la llengua catalana i la funció de la dona com a servadora de l’autenticitat de l’idioma, el bon ús i la primera i essencial mestra en els primers anys de vida dels infants, són arguments adduïts per Monserdà tant en articles periodístics com en obres de creació. Ara bé, el radi d’acció de la dona queda relegat a la neteja del mal parlar, les qüestions erudites i filològiques no apareixen en l’escenari d’aquestes publicacions. En la mateixa línia, admira la intensa activitat desenvolupada per Ivon l’Escop amb la Lliga del Bon Mot.

Altra via d’acció en defensa de la llengua és l’agrupació Nostra Parla (1916-1924), «una associació cultural i catalanista que té com a objectiu primordial la defensa i la difusió de la llengua com a signe d’identitat essencial dels Països Catalans». A més de les seccions territorials n’hi havia una de transversal: la femenina, presidida per Carme Karr i amb Dolors Monserdà i Caterina Albert com a  presidentes honoràries. La tasca encomanada a la dona era convertir-se en un croat de la causa casolà, car els debats lingüístics i polítics restaven en mans dels marits.

El traç de la reivindicació lingüística no podia quedar al marge de les obres de creació. Escriu lletres de cançons infantils perquè cantin en català (Vot d’infants) i critica l’actitud de canvi de llengua per part de la burgesia o dels nous rics que s’hi volen acostar fent-ne burla del malparlar castellà que en fan (La Montserrat. Novela de costums del nostre temps, La Quitèria, Buscant una ànima).

Monserdà sabia que trencava motllos, una dona escriptora que no en tenia prou amb els poemes, que s’atrevia amb articles i amb novel·les. Unes obres gens naïfs, que servirien de vehicle ideològic per difondre el seu pensament entre les dames.

.

Quadre 1. Premis als Jocs Florals de Barcelona de Dolors Monserdà
“La comtessa mahalta” (1878), accèssit a l’Englantina; “Otger” (1882), premi ordinari a l’Englantina; “Espines” (1882), accèssit a la Viola; “Set d’or” (1883), accèssit a la Flor Natural; “Epissodi de la historia del Rosselló” (1889), premi extraordinari de prosa; “Cada cosa al seu temps” (1891), accèssit a la flor Natural; “La benedicció de l’auba” (1891), premi ordinari a la Viola; “A les velleses…” (1892), accèssit a la Flor Natural; “Lo sentiment de la Patria” (1892), accèssit a l’Englantina; “Mares” (1895), accèssit a la Viola; “La Diada de Santa Creu” (1895), premi extraordinari de la redacció de La Costa de Llevant; “La caputxa catalana” (1897), accèssit a l’Englabtina; “Urbemania” (1901), tercer accèssit a la Flor Natural; “Lo prech de l’órfana” (1901), tercer accèssit a la Viola; “Lo nostre pá” (1903), primer accèssit al premi extraordinari Sr. Cardenal Casañas; “Dies blanchs” (1908), accèssit a la Flor Natural; “Na Elisenda de Montcada” (1915), accèssit a l’Englantina.
Quadre 2. Discurs d’inauguració dels Jocs Florals de Barcelona de 1909 de Dolors Monserdà
Excelentissim Senyor:

Honorable Cos d’Adjunts:

Senyores: Senyors:

Al cumplir ab l’antiga consuetut unida al càrrech de President dels Jochs Florals de Barcelona, me costa formarme idea de que soch jo a la que s’ha designat pera tan honorable lloch; y confosa y reconeguda, me seria difícil la empresa, si d’entre mitx de l’àuria visió de cinquanta anys de celebrarse la gloriosa festa de les lletres catalanes, no hi vegés sorgir les inoblidables figures d’Isabel de Villamartin, Josefa Massanès, Victoria Penya, María de Bell-lloch y Anaïs de Roumanille, pera dirme que la honrosa distinció feta a mi, es alhora un justíssim tribut rendit a les poetisses que, si la mort ha pogut arrabassarles del cenacle de la literatura catalana, no ha conseguit pas esborrar la fonda estela del seu recort, ni migrar la importancia dels llorers ab que embelliren lo capdal verger de les nostres lletres; en quin ample espay, obert a tots los vents, sembrat de totes flors, hi han dexat lo perfum de la espiritualitat, de la dolsor, de la tendresa innata en lo cor de la dòna; com axís mateix en just obsequi d’acatament, a totes les que avuy treballen ab tanta gloria pera formar la cultura patria; a les nostres escriptores; a les nostres compositores musicals; a les nostres pintores, y, per fi, a la dòna catalana que, modestament reclosa en lo sagrat recés de la llar, ha tingut tan poderosa vàlua, que l’aroma de ses virtuts, atravessant les macisses parets del seu estatge, ha sigut l’ànima y la forsa de la nostra llengua, de la nostra renaxensa artística, de la conciencia de la nostra personalitat històrica, y ab ella, de la resurrecció de Catalunya forjada al foch creador, enlayrador, miraculós, dels nostres Jochs Florals.

Oh, sí: honorables Adjunts que m’haveu distingit ab la vostre elecció pera aquest lloch, y tots vosaltres entusiastes fills de la terra catalana que haveu treballat y lluytat coratjosament per la nostra gloriosa renaxensa, permetèume que en aquesta tornaboda del Cinquantenari, vos ne parli un xich de la part que la dòna ha pres en la vostra obra, tot perdonantme que després de mitja centúria d’escoltar en aquest honorós sitial disertacions erudites, acadèmiques, selectes, models de perfecció en lo bell parlar, jo trenqui’l llarch enfilall de tan brillants estels y’m concreti a exposar planament, senzillament, de la única manera que jo puch ferho, quelcom de la trascendental cooperació de la dòna en la exhuberanta florida de les nostres lletres, junt amb los meus desitjos y aspiracions envers los cims que, embolcallats d’impenetrables clarors, nos cubrexen les ignotes vies del pervindre.

Al prepararme pera comensar la meva tasca, un calfret de religiós respecte y de conturbadora temensa invadeix lo meu cor, semblantme que l’àngel invisible de la vida m’ha portat al seu verger, ahont sols hi hà dos arbres: un ab los tronchs de cinquanta flors que romanen a terra segades per la dalla del temps que ja ha passat; l’altre plè de capolls ufanosos, frescos, embellits per l’atrayenta hermosura de lo nou, de lo immaculat, donantme a mi l’altíssima dignació de cullir la primera poncella… la primera flor del arbre del pervindre!…

Un frisament emotiu me corpren, y giro’ls ulls enrera; y allà al lluny hi veig a Catalunya embolcallada ab la foscor de dues llarguíssimes centuries, jacenta en les tenebres del atuhiment, de la passivitat, d’un silenci parescut al de la mort… D’entre mitx d’aquella densa obscuritat, de tant en tant, de les llars habitades, puja vers al cel un espirall de fum, en lo que hi brillen microscòpiques espurnes despreses dels tions esbrancats en les fondalades y boscos de les montanyes catalanes, y que, després de llarchs anys de pèrdres en les buydors del espay, set clarividents, set enamorats de la deesa Poesía y d’aquesta hermosa y estimada terra nostra, d’una a una van recullintme les guspires, que la fredor de l’ambient apaga abans de tocarles ab ses mans. Mes, si’l gel es defora, dins el clòs arrecerat de la llar, los precursors senten la veu de l’avia, qu’en llengua catalana, en la llengua que sigué’l primer sò que, al vindre a la vida, sentirem ressonar dintre del nostre sér ungit ab l’augusta forma de la paraula, conta als nets les populars rondalles de la terra; y ab aquesta matexa llengua, la mare, dins de la cambra dels més petits, los bressa al ritme de les nostres antigues cansons, sorgint de ses notes dolses, melodioses, un escalf que te prou forsa pera que les espurnes dels tronchs que cremen en les llars catalanes no’s perdin ni’s fonguin en l’espay, sinó que, relligiosament aplegades pels sacerdots de la Poesía, encenguin lo foch creador dels nostres Jochs Florals, despertant los cors, enfervorisant los esperits, fent ressorgir de la buydor, de l’atuhiment, la gloria capdal de les lletres catalanes.

I vèus aquí lo primer miracle obrat per la nostra llengua, constantment propagada per l’amor de les nostres dònes, axís de les filles de la ciutat, com d’aquelles que, tot filant lo bri de sos llensols en les fumoses llars de montanya ò fent randa ab los boxtes baix les rohentes clarors de les platges llevantines, l’han tramesa de generació en generació, ensenyantles ab ella a axecar l’ànima a Deu ab les oracions descloses ran del bressol; desvetllant sa pensa ab les maravelles de les nostres rondalles, y adormintles ab l’encís de les nostres cansons.

I com d’una evocació se’n sol seguir un’altra, lo meu pensament m’ha portat a la recordansa dels fruyts que s’han obtingut d’aquesta fervorosa tasca d’amor a la llengua patria; y totseguit se m’ha aparescut al lluny, entre les clarors dels primers anys de la vida, la visió d’un bell diumenge de Maig, en lo que, passant enfront de la nostra Casa Comunal, me sobtà una gran corrua de senyores gentilment habillades y ab flayrosos rams de roses a les mans. Sobtada, vaig preguntar quin significat tenía aquella gernació tan vestida de festa, y la meva mare, prompta sempre a satisfer mes infantils curiositats, me contà la llegenda de la espiritual Clementina Isaura, quin recort no pot mancar en lo primer parlament que’l meu sexe endressa desde aquest honorable sitial, com a tribut d’admiració y reconexensa envers la inolvidable fundadora de la poètica festa que avuy celebrem; llegenda que, al sentirla de bell nou en la meva infantesa, se fixà ab tanta forsa en lo meu pensament, que aquella nit, en lloch dels somnis de nines, y de les randes y llibres de la escola, me’n vingueren d’altres, en los que, en mitx de frondosos jardins may vistos per mi y en amples escales de marbre tampoch jamay trepitjades, vestida de blanch, coronada de flors y en ses espatlles grans y lluminoses ales de color de rosa, devallava, sens que sos peus toquessin en terra, aquella gentilíssima damisela de les vehines terres de Tolosa.

Díes y mesos, unes voltes adormida y altres desperta, la meva imaginació se gaudía de parescuts ensomnis, quan un jorn me vingué a les mans un llibre en lo que, per primera vegada, los meus ulls llegiren en llengua catalana uns hermosos versos que duyen la firma d’una dòna.

Lo cor me donà un surt. A Catalunya, potser a Barcelona mateix, hi havía senyores de semblantes aficions a les d’aquella Clemencia Isaura, que fins aleshores havia estat per mi única en lo món?

Llegida la poesia, y tot seguit apresa de memoria, ja no tinguí més que un desitx, casi una obsessió: la de conèxer, la de sentir a aquella senyora qu’en la matexa llengua que jo tan deformadament parlava, sabía dir aquell enfilall de coses tan boniques. Y mirèu si’l bon Jesús volgué complàurem, que tres ò quatre anys després, aquella matexa dama, la nostra eminent Josefa Massanès, me protava a mi, profana adolescenta, a presenciar per primera volta en la meva vida, la nostra hermosa festa dels Jochs Florals. Oh, si jo sapigués dirvos tot lo que vaig sentir, tot lo que vaig gosar, tot lo que m’hi fou revelat en aquell històrich saló de Cent de la nostra Casa Comunal, embaumat per la sentor de la murtra y de les roses, curull de dames y cavallers, que, ab un callament d’iglesia y ab beatitut d’iniciats, escoltaven un doll de florida poesía que, alhora que ressonava en les meves orelles com vibrantes y argentines notes d’un psalteri, s’enfondía en lo meu cor, ensenyorintse d’ell ab tanta plenitut de sentiment, que totseguit me feu compendre que alguna feconda deu del meu sentir s’era oberta dins de la meva ànima; qu’algun misteriós esperit acabava de nuar per sempre més lo poètich verb d’aquella festa, al verb de la meva vida intelectual, en la que, com a joyes d’aquelles nupcies, se m’era donada la clarividencia de la hermosura y del poder de la nostra llengua, pera llohar a Deu, pera cantar a la Patria, pera idealisar al Amor.

Consumada la poètica conjunció, primer neòfita adolescenta, després conreuadora entusiasta, d’any en any he vist engrandirse maravellosament la foguera arborada pels nostres inspirats restauradors, al escalf del geni dels poetes nous, que, al ensemps que cenyíen lo ceptre del Mestratge, donaven al foch tan potentes resplandors, que ses flames arribaven a la Fransa, a l’Alemanya, a la Ungría, per donar fè de que la llengua d’Ausias March, de Ramon Llull, d’en Montaner y del nostre gloriós rey en Jaume, subsistía ab la matexa forsa, ab la matexa hermosura, ab la matexa adoració del poble català, que com lo més rich floró de sa corona la tenía y la parlava.

Y en aquesta resurecció, en aquest prodigi, quin gènessis cal buscarlo en les rondalles i cansons amorosament guardades per la dòna catalana, s’hi lliga la seva influencia pera inspirar, enaltir y glorificar l’ànima de la poesía patria.

Jo he vist en aquesta festa als nostres poetes, alta la pensa sommiadora, brilladors los ulls per l’entusiame, bategant lo cor per l’emoció, pujar a rebre de les mans de la gentil regina lo llor triomfalment conquistat; y totseguit se m’ha aparescut l’idea d’una altra reyna desconeguda, amagada, que, soberana possehidora d’aquella pensa, d’aquell entusiasme y d’aquell cor, fou la inspiradora del poeta victoriós, que, substrayentse als aplausos de la multitut, a través del espay s’unía ab ella pera dirli: “Per tu he treballat; per tu l’he conquerit; per tu l’estimo; y per tu’l vull!”

En l’auba dels nostres Jochs Florals, la influencia de la dòna no hi aparesqué al lema de la Patria; ja que en aquella època de postració y d’agotament l’amor a la terra vivía sens conreu en lo cor femení. Y dich vivía, perquè no es possible que conscient ò inconscientment, la dòna, tota amor y tendresa, hagi viscut may despossehida del sentiment més desinteressat de la vida humana; ja que, axís com en totes les afeccions de la vida donem y rebem, inspirantnos y enfortintnos en la mútua correspondencia, en l’afecció a la Patria l’estimar es esclusivament obra nostra. La terra no’ns estima; no’ns parla; no’ns compren; y tal volta es per aquest mateix motiu que la conceptuem com un tros, com un membre de nosaltres matexos, ò, més ben dit, com en los grans amors de la vida, no filosofem, no analisem: sentim.

Axís, les dones ignorem la ciencia del governar, y si a mà vé, n’hi hauràn moltes que no sabràn ni’l nom dels que’ns governan; però quan aquest tros de terra en que havem nascut està en perill, quan se l’assetja, quan se l’arruna, es quan sàbies ò ignorantes, sorgexen pera defensarla les dones de Tortosa, resistint als alarbs; les de Gerona y Perelada, resistint la invasió francesa; les de Barcelona, resistint al exèrcit de Berwich.

En la memorable data de 1714, en aquella grandiosa epopeya de la historia de Catalunya, en aquell devassall d’entusiasme y d’heroisme, ab quins rius de sanch fou imprès en la nostra historia lo més alt monument del amor a la Patria, les croniques de la època consignen la gran part que les nostres dònes prengueren en aquella lluyta de gegants.

Algunes voltes, llegint en la meva jovenesa aquelles planes exuberantes d’amor a Catalunya, a les seves lleys, a les seves costums y tradicions, havía dubtat si la dòna moderna, bressada en les plahentes dolsors de la pau, instruhida en escoles hont se li ensenya una historia d’Espanya en que’ls alts fets de Catyalunya hi son enxiquits, estrafets ò anulats, lo sentiment d’amor a la Patria pendría en la seva ànima la forsa que tingué en la de les nostres dignes antecessores; mes, quan en la Festa dels Jochs Florals la vegí escoltar commosa les glorioses gestes del passat, que, vestides ab lo brillant ropatge de la poesía, obríen devant de sos ulls les planes de la historia de la terra, que autors estragers li havíen estrafet ó escamotejat, la esperansa brillà devant dels meus ulls; convertintse en espléndida realitat, en lo patriòtich treball de reconquesta cívica per que passà Barcelona al verificarse en 1906 les eleccions pera’ls diputats que anaven a portar al Congrés de Madrid los grans ideals de la nostra Nacionalitat.

En aquells dies, vegent y sentint a jovenetes, que apenes sortides de la infantesa, treballaven entusiàsticament dins de ses families y de ses amistats pera portar un vot més a la causa catalana, me vaig convèncer de que, si la dòna en los primers anys dels Jochs Florals no havía tingut influencia sobre’ls poetes pera cantar la Patria, la nostra poesía l’havía tinguda sobre ella pera iniciarla en los grandiosos fets de la nostra historia y despertar en la seva ànima l’amor a Catalunya.

Mes, si la seva influencia sobre’l primer lema, no’l trobem en l’albada de la Festa Major de les lletres catalanes, no es axís respecte dels altres dos, en los que la seva espiritualitat hi té tota sa impulsadora supremacia.

La propagació de la fè y de la religió ha sigut la obra capdal de la dòna: de sos llavis, al tenir ús de rahó, la sentirem brollar ab tot l’esclat de sa potencia, pera parlarnos de Deu, de ses grandeses, de ses misericordies, de sa doctrina; d’aquexa doctrina que, forjada al foch del amor diví, ha creat les deus de la sabiduría humana,’l còdich de ses lleys justes y regeneradores, lo breviari hont hi està consignat lo dogma de la germanor universal.

Aquestes ensenyanses, ella les recullí dels llavis de Jesús a la Judea, a Jerusalem, al Calvari; y, no sols los proclamà en mitx de les persecucions de la Roma pagana, enfront de martiris, devant de la mort esglayadora, posada en les obertes goles de les panteres y lleons del circo, sinó que, ferma en ses creencies, les ha trasmeses de generació en generació, donant sos fills pera engrandir el nombre dels màrtirs y dels missionistes; pera formar les heroyques legions de les Germanes de la Caritat; pera escampar en la vida social les llevors de les lleys divines; y en les enlayrades regions de la literatura, ésser les ferventes educadores, les dignes mares dels poetes, que, portant en lo seu cor, sembrades per elles, les arrels de dinou sigles de Cristianisme, honraren a Deu y a la relligió catòlica, consignant la fè de Christo en l’hermosíssim lema dels nostres Jochs Florals.

En quant al tercer, tots sabeu que amor y dòna son dues paraules que’ns porten a la matexa idea: dues poncelles que embaumen ab la matexa olor, dos estels que’s fonen dins de la matexa llum.

Tot lo elevat, tot lo noble, tot lo gran, troba terra assahonada en la seva ànima. Per ella l’amor no es sols lo sentiment que nua la seva vida a la del home volgut pera fruhir ab ell la possessió de la ventura somniada; per ella, amor es sacrifici, es abnegació, es tendresa, es idealitat. Què hi fà que no totes les dònes escriguin versos, si totes porten la Poesía impresa en cada pas de la seva vida, en la pràctica de les seves obres enlayrades, en la dolsor de ses paraules, en la gentilesa de la seva figura y en l’esperit d’amor que guspireja al fons dels seus ulls? D’aquest amor, qu’es en elles la deu copiosa que’s vessa en la seva afecció a la família, a la societat que la rodeja, a la humanitat que plora y que sufreix; en aquest sentiment que, entre les aspreses de la terra, es la màgica forsa d’atracció que sublima y embelleix tot lo que toca!

Per axò vosaltres, poetes, fervents aymadors de la espiritualitat, del art y de la bellesa, haveu cercat en la dòna la font de la vostra inspiració; y durant cinquanta anys, en vigoroses sparses ò en hermosos y sentits idilis, haveu enriquit la literatura catalana; y, pera l’alta significació de la nostra llengua, haveu escullit a la dòna pera’l més hermós ornament d’aquesta festa, posantla en trono de sobirana, pera presidirla.

Suprimiu la bellesa estètica de sa figura en l’acte solemne dels Jochs Florals de Barcelona, y la grandiosa festa haurà finit. Suprimiu a Beatriu, a Laura, a Julieta, a Margarida, a Isabel, y haureu apagat lo sol en l’esplèndit cel de la literatura d’Europa.

En totes les empreses enlayrades, en totes les grans lluytes, en tots los actes trascendentals de la vida, la dòna ha estat associada al home pera nodrirlos ab lo mannà del seu sentiment y hermosejarlos ab l’encís de ses virtuts, de sa tendresa y de sa misericordia.

Axís en aquest florit verger conreuat per cinquanta anys de poesía, hont los poetes hi han plantat los roures fornits y’ls cedres capdals, la dòna hi ha sembrat les violetes y les roses, enriquintlo ab la gama del color y l’oreig benefactor del seu perfum; y en aquest mateix jardí hont s’hi axeca l’arbre immaculat del pervindre, Deu y vosaltres, eminents poetes y honorables Adjunts, haveu volgut que jo, ja en lo ponent de la vida, hi cullís lo primer capoll de la florida que comensa. Trencat està; y ja no’m resta més que dexarvos consignada en aquestes planes la expressió de la meva reconexensa, y endressar un prech fervorós, insistent, al valiós esbart de la joventut, que, assadollada de la forsa y de la vida, està destinada a la successió d’aquest poètich regne. Oh, sí! a vosaltres los cridats hereus del casal hont se conreua y nodreix la Poesía patria, vos dich: Posèu a ses plantes les flors més exquisides dels nostres jardins; cubríula ab lo mantell penatenaych, texit ab llana blanquíssima, com treballat per les joves filles de la clàssica Atenes; enjoyèula ab riques pedreríes hont s’hi reflectin les deeses simbòliques de les fredes estepes del Nort; renovèu, rejoveníu son ceptre de cinquanta anys cisellantlo ab la esquisitat de lo més alt, de lo més selecte, de lo més innovador que guspireja en les àuries regions del món intelectual; y ab l’entusiasme de la vostra jovenesa, ab les gales de la vostra fantasía, ab la miraculosa potencia de la fè en l’obra nova, revolucionèu, tallèu, trenquèu ses actuals vestidures texides pels vells poetes, ab l’amor de fervents enamorats y d’hereus guardadors del esperit de les passades generacions, mes no toquèu en rès la seva ànima, encarnada, viventa dins del lema Patria, Fides, Amor; que, axecant la nostra Poesía del llach hont romanía cayguda y anorreada, l’ha duta victoriosa a través de cinquanta anys de lluytes, donant vida a un florexent aplech d’artistes, enriquint la nostra antiga Barcelona ab la ufanor de les modernes ciutats, y encenent ab lo foch impulsador dels càntichs dels poetes, una foguera que, engrandida per les branques vingudes cada primavera de totes les encontrades de Catalunya, ha finit pera abrandar de cap a cap la terra catalana, iniciant ab lo seu prodigiós enaltiment, la regeneració d’Espanya.

Aquesta ha sigut la obra magna, la obra feconda de la poètiva Institució que aquest any m’ha capigut la honra de presidir; y a la que, abans de retornar lo ceptre, ab quina passatgera autoritat los meus afectes maternals ja no us podràn parlar may més, desitjo dexarhi consignada un’altra aspiració, que sortosament nía ja en los esperits de tots los bons aymadors de Catalunya; y que, per tant, li cal tenir la seva consagració en aquest cenacle creador y impulsador de tot lo que enriqueix y dignifica la culta hermosura de l’ànima catalana.

En la mitja centuria qu’ha finit s’ha donat forma y plasticitat al llenguatge; l’hem rescatat, l’hem vitalisat; ja’l tenim! Però, per més que’ns dolgui confessarho, encara d’entre l’abundosa cullita del blat, manca que’s garbelli l’agràm d’emmetzinades escòries, que baxament l’envilexen y denigren. Anèu dretament a la seva triomfal purificació, sembrant la capdal noblesa del Bon Mot, pera que la influencia de les nostres lletres, selectament cisellades pel treball dels erudits y per l’amor y l’esfors de tots, penetrant fins a l’ànima de les multituts, logri, no sols arrencar l’asquerós verm que rosega la nostra llengua, sinó que, enjoyantla ab la bellesa del dever, enlayri a tan gran perfecció’ls esperits, que posi a aquesta hermosa Catalunya nostra, que tant honrem y estimem, al nivell dels pobles més bons y més cultes de la terra.

Be Sociable, Share!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *