List

jbLes sigles no enganyen: JB. Judith Butler va deixar anar el seu discurs corrosiu entre un públic “gafapasta”, embriac per les inicials de la conferenciant. Una nova mostra de la incapacitat de pensament crític de la patuleia “pijo-progre” (o més aviat, aspirant a) que s’asseia per terra un cop el cadiram havia exhaurit existències.

Com les estrelles de rock, va aparèixer entre la foscor adjacent a l’escenari acompanyada del mestre de cerimònies afecte al règim (Josep Ramoneda), embolcallada per aplaudiments a…: el que encara no havia dit? La previsió del què diria? La qualitat de la seva obra? Potser només de benvinguda.

I com les estrelles de l’mp3 va oferir una barreja bona de contundència, de novetat i de continuïtat. Contundència: pensa què diu i sap com articular el discurs per aconseguir la captació mental dels oients. Novetat: com els cantaires, fa la presentació del nou LP, del darrer Llibre Publicat (in spanish words): Marcos de guerra. Las vidas lloradas. Continuïtat: perquè no sembli que se’n va de del discurs queer que l’ha feta triomfar, acaba la conferència amb una cerca de legitimació en l’espai discursiu en què [e]l[e]s groupies la veneren.

Més enllà d’acords o desacords, Butler fa una anàlisi interessant i intel·ligent dels sistemes que concorren en la regulació de la violència. Fent-ne una abstracció (jo), apunta com la violència ens arriba a través dels mitjans en uns marcs que no són neutres. Aquests marcs tenen un doble vessant. El primer és purament físic, el límit de la pantalla de televisió, de la fotografia, de la imatge seleccionada, estàtica o en moviment. El segon, molt més perillós (i conseqüència de l’anterior) el marc mental, el límit d’allò que pensem, el dirigisme mental no reconegut que ens porta a assimilar i interpretar la realitat sota l’aparença de llibertat. En resum, la guerra, la violència ens arriba a través dels mitjans, que són els encarregats de regular la violència, determinar allò que és acceptable/reprovable per la societat (no oblidem que els discursos alternatius sempre esdevenen el no discurs; perquè el discurs dirigit i imposat sembli neutre necessita de l’existència de veus diverses, que per rebre l’etiqueta “d’alternatives” ja s’incorporen, en el millor dels casos, com a vies terciàries a l’autopista discursiva). En la selecció de les imatges, la seva edició, el moment de difusió, el control dels comentaris explicatius a la imatge… tot plegat crea una narració dels fets, una novel·lització de la realitat. Un ús creatiu dels fets, un copy&paste que tria i organitza els frames per aconseguir un discurs versemblant, que no ver. D’aquesta manera les imatges, els mitjans, esdevindrien armes de guerra: creadores de pensament a favor o en contra d’accions bèl·liques. Més enllà de la propaganda de guerra clàssica, Butler incideix en les trampes del discurs que creen aquests marcs.

Un exemple: Podríem convenir que matar civils en una guerra és dolent. Si a més són menors o dones, encara pitjor (no entro en el menysteniment flagrant que suposa vincular una dona amb la feblesa física i mental d’un infant i, de retruc, un home a una suposada perillositat connatural). A partir d’aquí imaginem que l’equip de guerrers A ataca el B. Cap problema, és com un esport en què existeixen unes regles. Guerregen entre ells a veure si guanyen i punt. Ara bé imaginem que en un atac d’A a B moren civils menors de 18 anys. La conclusió és clara, els A són dolents. O no. I si comencem a jugar amb els marcs. I si ens diuen que han estat usats com a escuts humans; és a dir que el grup B els ha distribuït en un espai concret per ser un topall contra atacs en un territori on potser amaguen arsenal… En aquests moments els dolents són els del gup B per haver fet servir els nens per a la guerra, i així els del grup A queden immaculats de culpa, sempre que lamentin aquella pèrdua i l’etiquetin amb l’eufemisme dany col·lateral.

Ara bé, tot i la saviesa de les paraules de Judith Butler, no cal combregar amb rodes de molí, passar per alt les trampes que ens fa. I aquí és on la patuleia “pijo-progre” hauria de saltar, però sembla que tenen la capacitat d’anàlisi crítica emboirada pels efluvis de JB. Per evidenciar el funcionament dels marcs Butler es basa, gairebé en exclusiva, en el conflicte arabo-israelí. I fa trampa perquè ella mateixa crea un marc, sense imatges, un marc discursiu, una interpretació dels fets, de les dades, una alternarració. Això no tindria res de reprovable (són exemples clarividents ) si fos directa i establís les pautes de joc. Ei, que sóc més aviat favorable a l’equip dels àrabs. Perfecte, no menteixes i tots sabem des quina posició fas l’anàlisi. El problema rau en què sota l’aparença d’un discurs i d’una anàlisi lliure, casualment només reporta exemple en què l’equip israelí utilitza els marcs com a armes de guerra. I no cal pensar gaire per trobar greus errors històrics per totes dues bandes.

Com era d’esperar, el to antisemita absurd no produeix cap efecte de revolta entre la patum “gafapasta”, que en la quintaessència del consumisme-eco comprarà/adoptarà fills de colors, els ensenyarà a reciclar i ser tolerants amb la diferència i respectuosos i defensors del col·lectius oprimits: dones, diversitat sexual, immigrants… Ara bé a continuar cridant “ianquis go home!”.

FONT del vídeo: CCCB <http://www.cccb.org/ca/noticia-judith_butler_en_directe-34722>

Be Sociable, Share!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *